La
III Carlinada a través de la premsa
A
mesura que el segle XIX avançava els conflictes bèl·lics eren més
difosos per la premsa. La gent sabia dels moviments dels exercits i
dels combats a través de diaris clavats a les parets o als arbres.
Llegits a les places en veu alta per la gent que sabia llegir i
escrits pels propis militars o per persones interessades, els diaris més que informar exaltaven i buscaven fer proselitisme per algun dels
bàndols en conflicte.
Quan
va arribar la Tercera Carlinada, la propagació de l’ensenyament
bàsic promoguda pels governs liberals havia alfabetitzat molta gent.
Des de feia anys, existien revistes il·lustrades que donaven una
visió gràfica dels esdeveniments. A les ciutats, la
industrialització havia fet possible l’existència de diaris que s’havien convertit en un article de consum habitual.
Les
línies telegràfiques feien arribar els fets noticiables a les
redaccions en molt poc temps, existien agències de premsa de nivell
internacional i el nombre de lectors i de diaris s’havia
multiplicat. Quan va esclatar, la III Carlinada la major part dels
diaris tenien una marcada tendència política que no amagaven. Això
no obstant, procuraven explicar les coses bé i amb testimonis sobre
el terreny. Aquelles notícies i reportatges que sortien als diaris
de Madrid i de Barcelona parlaven dels escenaris del conflicte i un
dels principals escenaris estava en la muntanya catalana. Ara,
aquells escrits i aquelles imatges s’han convertit en un arxiu del
conflicte, a partir del qual i de bibliografia explicarà el desenvolupament del conflicte bèl·lic a la muntanya
de Girona en capítols.
La
fase prèvia.
La
revolució del 1868 i la més petita del 1869 havien deixat l’estat
immers dins de les regles de la constitució més
progressista de la història d’Espanya. La llibertat
d’impremta, de religió, d’ensenyament, sufragi universal,
abolició de la pena de mort sacsejaven els estrats d'un estat que havia abolit el
tribunal de la inquisició 35 anys enrere i que no tornaria a tenir
unes regles similars fins a l’arribada de la II República.
El
nou ordre va topar amb el món carlí que volia transmetre el llegat
de la religió i la propietat dels seus pares als seus fills. Més
enllà del conflicte dinàstic, el carlisme volia mantenir els drets
senyorials de l’Antic Règim o si més no una transició pausada
cap als sistemes socials del nou segle que començava a alçar llum a
l’horitzó. Una llum que encara no cobria una vida implacable en
forma de gana, malalties i injustícies amb les capes baixes de la
societat.
A
resultes
de la constitució del 1869, el 2 de febrer del 1871 van haver-hi
eleccions per a Diputats Provincials. Van ser per sufragi censatari
els carlins van guanyar a Olot i Santa Coloma de Farners i els
republicans a Figueres, Llançà, Cadaqués i la Jonquera. El 3 de
març va tenir lloc la presa de possessió dels diputats provincials.
En el moment de fer el jurament, el governador va comunicar als
diputats carlistes que estaven fora de la legalitat el fet d’haver
declarat en la sessió anterior que no estaven disposats a jurar la
Constitució del 1869. Al final els carlins van quedar exclosos i els
republicans no van voler prendre cap càrrec que no provingués dels
resultats de les votacions (Ampurdanes-12/3/1871).
El
març del 1871 van haver-hi eleccions estatals de sufragi universal
(podien votar tots els homes majors de 25 anys). El diari la
Convicción
del 12 de març del 1871 explica que hi van haver abusos i
arbitrarietats a tots els pobles. A Salitja van amenaçar els
masovers de les masies de fer-los fora, a Quart van protestar l’acta
de l’elecció, a Riudellots de la Selva van insultar els electors i
la gent de pau. A Santa Coloma de Farners un grup d’entre 15 i 20
homes va intentar assaltar l’Ajuntament amb porres, però van
desistir en veure que dins hi havia gent armada
(Ampurdanes-12/3/1871). El resultat va ser favorable als carlins a
Girona, on va guanyar Emili Sicars; a Vilademuls Luís de Trelles i a
Torroella, Joan Vidal i a Olot va guanyar Domingo de Miguel Bassols.
El 3
d’abril del 1872, va tornar a haver-hi eleccions per causa de la
divisió interna del partit Progressista, entre demòcrates radicals
i constitucionals. Durant la campanya, Grups d’homes armats amb
garrots i pistoles vigilaven els col·legis electorals i només
deixaven votar els del seu color. Segons exposava La Esperanza, A
Begudà, s’hi varen presentar alguns alabarders (volia dir gent
armada) i no solament van falsificar cèdules (carnets d’identitat),
sinó que a més les varen passar quan ja eren segellades>.
Fetes les eleccions per Girona van sortir 8 diputats, Sagasta
(Girona), Quintana (Santa Coloma de Farners), el república Orense
(Figueres), el repúblicà Francesc Sunyer (la Bisbal)), Trolles
(Vilademuls) i el radical Clavé (Puigcerdà).
Les
alteracions electorals van ser la gota que va fer buidar el got de la
revolta carlista. Els carlins eren conscients que estaven en un
moment propici per aconseguir portar a terme el seu objectiu, Volien
que el pretendent carlí, Carles de Borbó i d’Austria-Este (Carles
VII) es convertís en el nou rei d’Espanya. Amb això creien que
s’aconseguirien restablir les velles lleis i institucions catalanes
dins d’una monarquia absoluta i catòlica. De fet, el propi Carles
VII va fer escampar un manifest en què es comprometia a restituir
els furs catalans, valencians i aragonesos. L’enemic era el Rei
Amadeu I, que era el cap d’una monarquia constitucional, submergida
dins d’un govern liberal progressista que tenia com a principal
valor procurar per l’enriquiment dels industrials i grans
comerciants i mantenir el concepte de propietat tal com l’entenem
ara.
Els
carlins feien reunions per preparar la guerra, algunes de les quals
van tenir lloc a can Bolós de Montagut. Joaquim de Bolós va posar
a disposició el seu casal i hisenda a disposició del rei Carles.
A les quadres de casa seva es varen organitzar els primers esquadrons
de cavalleria.
El
Principat s’havia repartit en jurisdiccions de les quals n’eren
responsables els caps escollits per un Estat Major, presidit per
l’infant Alfons de Borbó i Austria-Este, que estava fora de
Catalunya, per la qual cosa va nomenar un comandant general interí,
càrrec que varen posseir els general Garcia, Rafel Tristany,
Hermenegildo Ceballos, i Eustaquio Díaz de Rada
(GRABOLOSA,
Ramon.
Carlins
i
liberals. La
darrera guerra carlina a Catalunya. Ed. Aedos 1971).
En
aquells moments les forces carlistes estaven repartides en uns 246
voluntaris a les partides de la Girona i la Bisbal, 189 voluntaris a
les d’Olot i Puigcerdà, 255 voluntaris a la partida de Santa
Coloma i una partida de 42 voluntaris a la zona de Figueres. Els cap
de les partides eren el coronel Joan de Solanic de Sargatal (fill de
Sant Joan de les Abadesses), un veterà de les guerres anteriors que
es movia per la rodalia d’Olot, el Tinent Coronel Manuel Fontova
que tenia la seu a Mieres i un segon que es deia Francesc Orri. Orri
era el que feia descobertes amb petits grups i duia comunicats als
altres caps. Miquel Cambó (Barrancot) que es movia per Besalú i
l’Alt Empordà. El seu segon era el Tremendo que vigilava els
camins i feia avançades. També hi havia la partida de Vila de Prat
que entrava a la Garrotxa provinent de la part d’Osona. Encara hi
havia petits grups com el d’en Vinyoles de la Cellera, el d’en
Jan Casas de Sant Esteve d’en Bas, el de Domingo de Miguel Bassols
d’Olot, el d’en Roure de l’Estanyol, el de Balust, l’Isern,
en Casademont, o el del Xic del Sallent. El Govern Civil era
conscient de la conspiració: el gener del 1872 va destituir els
regidors carlins dels Ajuntaments d’Esponellà i Mieres). El diari
La
Independencia
del 12 d’abril afirmava que el cap d’una partida carlista
dispersada a Olot havia entrat a França i havia estat detingut a
Perpinyà.
La
guerra
El
15 d’abril del 1872, Carles VII de Borbó va declarar la guerra al
Govern d’Espanya. Havia de ser un cop d’estat amb la participació
dels militars, però la precipitació dels carlins el va fer
fracassar i no hi va haver més remei que començar una llarga
guerra. Mentrestant havien travessat la frontera el comandaments
carlins que havien de dirigir la guerra Francesc Savalls i Josep
Estartus. Francesc Savalls (la Pera, 1817/Niça, 1886) era d’una
casa de pagès important de la Pera. A la primera guerra carlista va
arribar a capità. Després de la segona va anar a les guerres de la
unificació d’Itàlia. Va estar en l’exercit de Modena i en el
dels Estats Pontificis. La seva experiència va fer més virulenta
l’acció de les partides carlistes.
Josep
Estartús (Sant Privat,1808/1887) havia nascut en una pairalia
important de l’actual Vall d’en Bas, el mas Estartús, va anar al
seminari, d’on va sortir per fer-se voluntari a la primera guerra
carlista (1833-1840). El paper fet en el setge d’Olot li va valdre
el grau de comandant. Després va participar en la Guerra dels
Matiners, en la qual va estar en l’acció del Pasteral i l’ocupació
d’Olot del 1849. En el moment inicial de la guerra, Estartús es
dedicava buscar armes, recollir els diners que li proporcionaven els
partidaris de la causa i disposar les destinacions dels voluntaris
que se li presentaven.
El
dia 21 havia de començar un alçament obligatori per a totes les
guarnicions d’Espanya i inicialment per les de Girona, Figueres,
la Seu d’Urgell i Pamplona. La presumpció no es va acomplir. Les
guarnicions van romandre tranquil·les a tot el reialme i només van
aparèixer partides a Catalunya, el Pais Basc, i el Maestrat. Una
d’elles fou la comandada per Joan Castells i Rosell (1802-1891) que
amb seixanta homes es va alçar Gràcia i ja no va parar en tota la
guerra. Castells era un home de 70 anys que s’havia distingit pels
cops per sorpresa en la Primera Guerra. A la segona del 1847 l 1849
també es va distingir.
Castells
i les altres partides van mantenir la flama de la guerra, fins que
el 26 de maig, Rafel Tristany, va entrar a Catalunya, procedent de
França anava acompanyat d’una quarantena d’oficials. Anaven
protegits per les partides d’Orri i Barrancot, uns 200 homes en
total (Memorial de Josep Estartús). Tristany arribava amb el
càrrec de comandant general interí del Principat. Era fill de la
família dels barons d’Altet d’Ardèvol (Solsonès). Era un
llinatge que entenia el carlisme com una croada moderna.
De
seguida es va posar en contacte amb tots els caps de partida que
operaven a la zona, el mes significatiu dels quals era, Josep
Estartús, de Sant Privat de Bas. Els llocs on la revolta tenia el
focus eren Sant Privat i el santuari del Collell a Mieres.
Tristany
va romandre una temporada amb Estartús, en la qual derrotaren a les
Preses una columna de Guàrdies Civils i Carabiners que havia sortit
d’Olot per vigilar les comunicacions amb Girona. Al juny Tristany
va marxar del Canton
de la Montaña
(la Garrotxa) per passar a Tarragona i les comarques de ponent, on el
veterà general Torres intentava revifar la guerra. A Girona van
quedar Estartús i Francesc Savalls.
Llavors
van començar a aparèixer notícies sobre la presència de partides
carlistes: El 3 de maig, La
Independència
va explicar part de la situació a la muntanya. A Vallfogona havia
aparegut una partida carlista. El cap era Joan Solanic de Sargatal,
que tenia el grau de coronel. Era un veterà de les guerres
anteriors.
Una
altra partida era la que estava manada per Domingo de Miguel Bassols.
Era un exdiputat pel districte d’Olot. Segons La
Independència,
Bassols amenaçava de mort les persones que no l’obeïen. Ho va fer
amb un alcalde, al qual va manar tocar rebato. Segons el diari, hi
havia la partida d’en Roure d’Estanyol formada per poca gent. La
que sí era molt nombrosa era la d’en Francesc Prat Vall de
Granollers. Joaquim Danés exposa la partida de Jan Casas que estava
a la Vall del Bac. Danés exposa que Estartús havia manat a Solanic
que anés a Puigcerdà i que Casas es quedés prop d’Olot.
La
reacció de l’exercit va arribar a l’inici del mes de maig.
Segons
La Esperanza
del 4 de maig, la a columna manada pel comandant del regiment
d’Amèrica va batre a Riudaura la partida de 350 homes comandada
per Joan Solanic de Sargatal. Els carlins van marxar del poble, on
feia dies que hi estaven. Segons el diari, els carlins van patir 1
mort i 8 ferits. Per la part dels soldats el comandant Peñarrubias
va ser ferit i també un soldat. Els carlins van marxar en direcció
a Olot, localitat que van esquivar per estar molt fortificada i
defensada per una guarnició i uns 200 Voluntaris de la Lliberat.
El 6
de maig La
Esperanza informava
que a la província de Girona les partides carlistes es dispersaven.
Comunicava que ferit a la topada de Riudaura Joan Solanic de Sargatal
havia mort. Indicava que uns 70 carlins s’havien presentat a
Tordera, però que havien marxat per por a l’exercit.
Per
aquest temps, Josep Estartús ja havia arribat de França i es va
poder posar en contacte amb quatre oficials de la partida de Solanic
a Sant Privat d’En Bas. Els quatre oficials eren Francesc
Pratdevall i Solà, Ferran Piferrer, Ramon Codina i Jaume Berga. Els
oficials van donar la versió dels fets tal com els havien vist ells.
Es veu que Solanic va ser avisat de la proximitat de la columna.
Testimonis van indicar que Solanic va menystenir la columna i s’hi
va voler enfrontar al descobert. En canvi, els soldats i els
voluntaris disparaven emparats per les cases. Quan els voluntaris de
la llibertat van traspassar el riu, els carlins van fugir i van
deixar un ferit que va ser mort d’immediat pels perseguidors. Va
ser quan un carlí de la Cellera de nom Joan Vinyoles va disparar
contra Solanic que seia per considerar-lo un traïdor. El carlí,
Jaume Berga de Sant Privat d’en Bas va disparar contra Vinyoles que
va marxar amb els seus homes cap a Osor i Susqueda.
La
Epoca
del 16 de maig del 1872 explicava que les partides Galceran i de
Rostallat havien estat batudes. La primera a Olot pel coronel Mola i
la segona al terme de Cabrera per la columna Araez>. De la Selva
explicava que les partides de Costa i Sabaté que juntes feien uns 80
homes s’havien escapat de la persecució de les columnes i van
poder entrar a Santa Coloma de Farners, on van ser rebutjades pels
voluntaris de la llibertat que les van causar 3 morts i 1 ferit
El
diari l’Esperanza
criticava
que els carlins reclutessin joves de poca edat. S’ha de tenir en
compte el paper de la gana. Les famílies tenien tants fills com els
venien i se les veien per poder-los alimentar. Quan algú assegurava
aliment, paga i potser glòria, els nens el seguien. La
Esperanza
explicava que el cèlebre orador mossèn Ferragut s’havia posat al
capdavant d’uns
quants desgraciats imberbes i havia format una partida. El
fet que els carlins reclutessin nois de poca edat ha quedat en les
cançons populars.
En
aquella primavera, viatjar era perillós i només es podia fer per
necessitat. Es feien servir missatgers que anaven a peu. Feien
llargues distàncies per corriols i senders. El govern procurava que
no es perdés la sensació de normalitat i les diligències feien els
viatges habituals, però els cotxes de línia tenien males sorpreses.
La
Esperanza
explica que a Pinós una partida carlista va sorprendre el conductor
que menava la diligència amb la correspondència d’Olot. El cap
dels carlins va fer una minuciosa requisa de la valisa, fins que va
trobar el que volia era una carta dirigida des d’Olot a una
senyora. El carlí va llegir la carta, la va tornar i va deixar
passar el cotxe de línia.
Guerra
de moviments
En
la primavera de 1872 va començar una persecució de l’exercit a
les partides que ja des de l’abril recorrien els pobles en busca
dels caps republicans que s’havien significat en la revolució del
1868 i en la revolta dels republicans del 1869 i en la coacció
electoral. Va començar un període de persecució de les partides
carlistes que si bé eren molt actives, estaven de constituir-se en
exercit.
Segons
el diari liberal La
Iberia del
17 de maig a la província de Girona quedaven petites partides. Eren
la de Savalls, la de Pere Grau, i Galceran. A Catalunya, hi havia uns
1.400 carlins amb armes, alguns dels quals tenien cavalls. Tenien una
estructura militar, al capdavant de la qual hi havien Rafel Tristany
(1814-1899). Tristany havia arribat de França amb assessors militars
estrangers. Entre ells hi havia Edward Kirpatrick de Closeburn. Era
un militar d’origen escocès que havia participat a la guerra de
Secessió dels Estats Units en el bàndol confederat. En les seves
memòries (Souvenirs
de la dernière guerre carliste (1872-1976),
editat per la Librairie Alphonse Picard et fils. 82,rue Bonaparte
(6è) Paris-1909) escriu que havia estudiat un llibre titulat els
tiradors de frontera i havia participat en la guerra americana amb el
coronel Moseby, un famós cap de guerrillers confederat.
Kirpatrick
explicava que molts combatents carlins de l’inici de la guerra
anaven armats amb fusells i carabines del vell sistema de la seva
propietat. Aquelles armes es carregaven per davant, però, segons
ell, eren apropiades per uns guerrillers més hàbils en la punteria
que en la rapidesa dels dispars. Kirptatrick no era l’únic
assessor que acompanyava Tristany. També hi havia el comte bretó,
René de Coëtglon, el baró Etmuller i el capità holandès Ignace
Wils i el seu germà August. Ignace Wils va organitzar un batalló de
zuaus carlins dirigit per antics combatents dels exercits pontificis
d’origen portuguès, irlandès, canadenc i holandès. Ignace Wils
va morir el 18 de juliol de 1873 a la presa d’Igualada.
A la
zona de Girona els caps eren Josep Estartús i Frances Savalls. Vila
de Prat, Camps i Castells manaven a Barcelona, Matias del Vall a
Tarragona i Andreu Torres a Lleida. Actuaven per separat en partides
que col·laboraven entre elles i si podien s’ajuntaven. Entre els
caps de partida anomenats per Kirpatrick hi ha en Roure d’Estanyol,
en Muxi, en Mutre, en Guerxo de la Ratera, en Bové i els germans
Cendrós.
Contra
ells, el capità general de Catalunya, Gabriel Baldric, disposava de
40 batallons infanteria, 6 esquadrons de cavalleria i 1 regiment
d’artilleria. Encara tenia al seu favor els Voluntaris de la
Llibertat de cada poble. El pla de Baldric era disposar d’una basta
línia de soldats que amb una ordre es posés en moviment cap a un
lloc. Així quan una columna contactava amb els carlins, se
n’apropaven d’altres per reforçar la primera i així sempre
estaven en avantatge.
Per
la seva part, els carlins disposaven d’una gran mobilitat i de la
col·laboració de bona part de la població. La major part de la
gent de pagès els veia com l’exercit propi. A Girona, les faccions
recorrien el territori de Tordera a Ripoll i fugien de la trobada amb
les tropes
El
diari liberal La
Independencia
del 17 de maig avisava de la presència del cap Tremendo. Era el
segon de Miquel Cambó (Barrancot de Besalú). Es movia amb la
mateixa partida de Barrancot o amb una de pròpia. Al capdavant de
15 homes va passar per la carretera d’Olot en direcció a la Miana.
Per las seva part el Xic del Sallent va entrar a Mieres. Va
entrar-hi a les dues de la tarda i hi va estar dues hores. Després
ell i els seus homes van tornar a endinsar-se al bosc. Era un bosc,
més poblat que ara. Hi havia llenyataires, carboners, i persones que
vivien del que donava el bosc. En aquell temps, l’escorça dels
arbres es feia servir per fer tintes. Hi havia petites masies
escampades, on vivien famílies nombroses, amb poc més que uns
petits camps, un hort i uns pocs animals.
El
17 de Maig, la partida de 40 homes de Barrancot estava detectada a
la part de Besalú. El diari liberal la
Independencia de
Barcelona notificava que la partida de Barrancot havia quedat reduïda
a 15 homes manats pel Tremendo perquè Barrancot havia fugit a
França. El Tremendo va entrar a Argelaguer, on no van poder
apoderar-se de l’alcalde, al qual li van disparar alguns trets,
però no el van poder capturar ni ferir. L’alcalde era un republicà
que volia fortificar el poble.
El
comandant Ricardo Viera i Bages – segons La Independència- buscava
els carlins per la Garrotxa però no els trobava. Va decidir dividir
la columna en tres seccions. Una manada per ell i composada per
carabiners, la del capità Manuel del Soto i la tercera formada per
2 seccions de la Guàrdia Civil i 1 companyia de Bailén. El resultat
de la combinació va ser la captura dels germans Oliveras d’Olot,
la de l’Hostench que és conegut com en Tunic d’Olot, la d’en
Gerió de les Preses i la de l’estudiant Castanyer de Riudaura. Van
ser detinguts prop del Sallent.
El 5
de juny, Rafel Tristany va arribar a la Garrotxa amb 40 oficials i
els col·laboradors estrangers i es va posar en contacte amb Josep
Estartús en una casa del Sallent. Ambdós van atacar la columna de
160 carabiners, guàrdies civils i voluntaris que patrullava entre
Olot i Girona . La participació de Kirpatrick va ser clau en la
victòria carlina en el combat entre les Preses i Sant Esteve d’en
Bas ja esmentat en el capítol anterior. Explica: <Els liberals
d’Olot es van posicionar en línia amb el centre al pont que va a
les Preses i els carlins es van dividir en grups . Els grups de
carlins es van dedicar a fer punteria. Així van trencar la línia i
van fer fugir la columna cap a Olot. Van aconseguir fer 16 morts i
apoderar-se d’armes i equipaments>
El 2
de juliol La
Esperanza
avisava que Rafel Tristany tenia 10.000 homes allistats i que des
d’Olot es dirigia a la Seo d’Urgell. La xifra sembla exagerada
probablement, perquè era publicada per un diari de tendència
carlista. Tristany estava precedit en exploració per la partida
de Castells.
El
mateix diari protestava pels abusos d’una columna a Sant Privat i
Joanetes. Explica: <És cert que a conseqüència d’haver
pernoctat una partida carlista a Sant Privat, on no va fer cap mal, i
d’on va sortir cap a Joanetes i la Bola, on va ser ben rebuda, va
sortir en la seva persecució una petita columna de soldats, guàrdia
civils i carabiners que van deixar records gens grats a Puigpardines,
Joanetes i la Bola? ¿Qui, i per quina causa es van maltractar el
jutge municipal i el seu fill? ¿Es pot saber la causa, per la qual
es va disparar contra la porta d’una casa a la Bola i que es
disparés contra el masover que l’ocupava i que no havia oposat
resistència? ¿Hi haurà inconvenient en se’ns digui si les
gallines, perdius i comestibles en general són, on vulgui que es
trobin, propietat dels que persegueixen les partides carlistes>.
El
diari carlí la
Esperanza
exposava que varen rebre una carta sense data i sense signatura que
sospitaven que ha de ser d’algun dels que anaven a la partida del
mateix Savalls. La carta deia:
<No
recordo quantes vegades he llegit que Savalls ha estat batut i la
seva partida dispersada i camí de França. Fa poc vaig llegir que el
capità Viere amb els civils l’havia atrapat a Maià i Segaró
(terme de Beuda) i li va causar 1 oficial i 4 soldats morts, 18
ferits i alguns presoners. La veritat és que Savalls estava força
lluny de Segueró i en aquest lloc només hi havia una petita partida
que per culpa de la boira no va saber de l’arribada del capità
Viere amb els seus civils i carrabiners fins que quasi van tocar la
casa, en la qual estaven. Assabentat –encara que tard- va sortir de
la casa i es va trobar amb un foc espès de l’enemic. Va deixar dos
morts, un ferit, un presoner, un cavall i algunes boines que li
sobraven. No hi ha dubte que Déu va salvar la resta, doncs no es
concep com tant poc nombre de valents pogués escapar de tants
enemics. Un dels carabiners explicava que el sentinella de pocs anys
va caure ferit i que ell va tenir la idea d’acabar amb el
desgraciat, sens dubte perquè no patís més.
Ja
amb la sorpresa que l’infatigable Peñacerrada, comandant de la
columna d’Olot, va donar als carlistes a Riudaura [Parla de la
topada explicada al capítol anterior que va causar la mort de
Solanic]. Es diu que un brau liberal va rematar un ferit. Pel que he
escoltat, pertanyia als carlins que varen ser armats a Sant Esteve
d’en Bas i que –dies enrere-, amb bon encert, van presentar armes
a Olot [Es van acollir a l’indut]. El 25 de maig, Savalls els va
fer una visita a en Bas i després d’assegurar que si no reincidien
no els molestaria, va exceptuar de la promesa a l’heroic matador de
ferits que sembla –ara- viu a Olot>
La
carta continua: <Savalls des d’en Bas va anar a Finestres i des
de Finestres a Llorà i allí va hauria copat una columna de
carabiners, si aquests –avisats del perill per una vella- no
s’haguessin tancat a l’església i en cases veïnes. Diu que en
entrar a l’església en sostenien a alguns que no podien caminar.
Suposem que eren morts. També van morir dos carlins que no van
poder-se contenir i van arribar a la porta de l’església en el
moment, en el qual els partidaris de l’Amadeu la tancaven.
Fa
tres dies, Savalls es va presentar prop de Mieres. L’esperava una
columna formada per 350 homes, entre carabiners, guàrdies civils i
soldats. A Mieres van escandalitzar tothom, sense perdonar la religió
ni els seus ministres. Van repetir i van augmentar les blasfèmies
que contra la Verge va deixar anar un dia Sunyer Capdevila (Roses
1826-1898), era un polític republicà..
He
escoltat assegurar que a principis de maig, una columna passava per
un lloc no molt llunyà del lloc, on escric, va ser sorpresa per un
nen de set a vuit anys que guardava un parell de vaques. Similar
atreviment va ser castigat a l’acte. Van manar fer foc al l’enemic
que va resultar ferit; pobre nen!
En
arribar a la localitat més propera al lloc de la pensada, no van
amagar el barbar atemptat, que horroritzava, els soldats de línia.
Repeteixo que així se m’ha assegurat el fet que –de ser veritat-
es sembla molt al fet per un capità cristí a la guerra dels set
anys. Diu que els carabiners que per aquí vaguen estan molt enfadats
des que han hagut d’abandonar la frontera, on sembla que no ho
passaven malament. L’autoritat militar ha canviat alguns
ajuntaments: Olot, Banyoles i alguns poblets com les Preses. Han vist
fugir el senyor sufragi universal, Q.E:P:D.Amen>. Signa: un
subscriptor>.
Josep
Estartús recorria els pobles sobretot per reclutar voluntaris i
recollir diners. Segons el seu memorial, el 28 de maig va estar a
Sant Feliu de Pallerols, on es va reunir amb un partidari que va
prometre aportar una companyia, quan li proporcionessin fusells.
Després va passar pel camí de Riudaura i es va dirigir a Sant Joan
les Fonts a desarmar els guardians del poble. Una comissió de
fabricants el va rebre per assegurar-li que la força, de la qual
disposaven estava destinada a la defensa de les seves propietats. Li
van dir que temien més els republicans que els carlins i que no
passava un sol dia sense que algú els molestés. Estartús els va
contestar que la motivació dels carlins era la defensa de les
propietats i dels drets legítims. Estartús els va dir que mentre es
limitessin a defensar els seus interessos no tenia res a dir, si no
passava que rebés ordres superiors.
El
diari carlista
La Regeneración
del 9 de juny del 1872: <El dia 1 de l’actual, el general
Tristany amb 40 individus estava a dues llegües d’Olot. He parlat
amb el veí de la casa, en la qual es va allotjar durant tot el dia i
m’ha dit que hi havia –almenys- nou caps d’alta graduació. No
coneixia ningú però havia escoltat que un era nomenat comte
(aquest, sens dubte, era Tristany-comte d’Avinyó) i un altre
marquès. A un altre que li deien general devia ser Martínez. Al cap
de poca estona va arribar una companyia de guies, manats pel
propietari Barrancot. He sabut també per una persona fidedigna que
ahir estaven tots ells a Mieres, en número de 900 a 1.000 homes.
Segons ha transcendit, han celebrat una gran reunió amb persones
influents a la muntanya i a tot el Principat per prendre el
sollevament general.
Acabo
de saber per un bon conducte que avui a les dues de la tarda, estava
al Pla de Travé una altra partida de 400 homes, ben equipats en tots
els conceptes>.
La
Esperanza 12 de juny: <A la d’Olot, que va tenir lloc el dia 8
de juny, va precedir una altre combat que va tenir lloc a les
immediacions de Sant Privat d’en Bas (poble natal del general
Estartús), distant d’Olot uns sis quarts d’hora. Les forces que
manava Estartús –entre les quals asseguren que anava Tristany-
ascendia a uns 800 homes i les de l’Itàlia (Amadeu de Saboia) no
passaven de 500, però en canvi com comprendrà vostè ens
avantatjaven en organització, disciplina, equip i armament i vagi
una cosa per l’altra. No m’aturaré en detalls, per que aquesta
carta es fa massa llarga. Li diré només que la dispersió va ser
espantosa. Els nostres els van acompanyar fins a un quart d’hora
d’Olot i els saboians
(liberals) van haver d’entrar a la vila posseïts d’un pànic i
un desordre indescriptibles. El nombre de ferits és considerable i
no li ho consigno per no ser exagerat>.
La
Nación
del 14 de juny del 1872, <La columna està a Olot i els carlins a
Sant Privat d’en Bas i pobles propers. Avui a les 8 del matí, ha
arribat Savalls amb 300 homes. Així, ara la força carlista està
formada per 900 homes. De manera que ara Tristany, Savalls i Estartús
ja estan reunits i amb aquest han arribat Costa i Sabater.
De
la sorpresa que ahir van intentar els carlins només puc afegir que
es sap del cert que van enterrar set morts. Aquí, a Olot, seguim les
nostres obres. Construïm un tambor en angle a l’horta de l’Hospici
de manera que amb les obres acabades i les que tenim en projecte ens
podrem defensar dels cops de mà que en un moment donat ens vulguin
donar els carlistes>.
El 18 d’agost de 1872, el coronel Hidalgo va atrapar les forces
d’Huguet, Savalls i Vila de Prat formades per 600 homes a Vidrà.
Hidalgo perseguia Savalls des de l’Esquirol i es va posar en
contacte amb la columna d’Arapiles que estava a Sant Pere de
Torelló i la de Manila que estava prop de les Planes. Emparats per
una forta pluja, els soldats d’Hidalgo van aconseguir envoltar el
poble. Savalls es va posicionar a la casa del Cavaller de Vidrà,
Vila de Prat amb 20 homes en una masia i Huguet dins del poble. Des
d’un bosc, els soldats van atacar el poble però van ser rebutjats
per Huguet. Va ser quan es van obrir les portes de la casa del
Cavaller i Savalls amb els seus voluntaris van entrar en combat amb
Huguet. Les coses haurien anat malament per Hidalgo, però va arribar
la columna d’Arapiles que havia sortit de Sant Pere de Torelló.
Era una columna de 800 soldats i els soldats es van poder apoderar de
Vidrà. Els carlins van poder escapar cap a Sant Privant d’en Bas,
però van tenir 5 morts, 26 ferits i 3 presoners.
Pel
setembre el general Gabriel Baldric no havia aconseguit acabar amb
els carlins que augmentaven en nombre i força i va ser rellevat per
Eugenio Gaminde. Segons Kirpatrick, en els mesos finals del 1872, els
carlins havien augmentat de forma considerable les seves forces i
mantenien freqüents combats amb les columnes d’Andia, Mola, Moreno
i Cabrinetty. Uns combats que no tenien gaires resultats per culpa de
la rivalitat entre els generals.
Savalls
cap de les forces carlistes de la muntanya
A
mesura que el conflicte avançava, les partides carlistes es feien
més fortes. La gent prenia confiança en la possibilitat de victòria
de la causa de la legitimitat proscrita. Els partidaris de la
república i del govern havien de fugir dels pobles o patien amb la
vida l’entrada les forces carlines. Va tenir lloc el conflicte pel
comandament de les forces carlines del nord de Catalunya entre
Francesc Savalls i Josep Estartús i van començar a arribar armes de
contraban per mar, en alguns casos excedents de la Guerra de la
Secessió (1861-65) entre els estats del nord i els del sud dels
Estats Units.
La
principal capçalera de la premsa carlista,
La Esperanza
2 de juliol del 1872: <El 29 de juny va passar per una masia de
prop d’Estany una partida d’homes armats amb garrots. Van prendre
el camí d’Olot i a les dotze de la nit va passar per la carretera
que de Manresa a Vic una altra partida d’uns 40 homes –també
armats amb garrots- i s’assegura que l’anomenada partida va anar
a Olot a reunir-se amb el seu cap, que es Josep Altimiras d’Olot, i
que es dirigien a la part de Collsuspina, amb l’objectiu
d’armar-se. Així és que ja hi ha una altra partida en campanya>.
El
comandament carlí va ordenar que les forces de Girona ocupessin els
pobles de la La Bola, Sant Pere de Torelló i l’Esquirol. Per
fer-ho Josep Estartús que estava a la Vall de Bianya es va dirigir a
Sant Privat, el seu poble. Després de travessar les muntanyes,
Estartús va arribar a la vista de Sant Pere de Torelló. Va veure
les forces de Savalls que eren perseguides per una columna de 650
soldats, amb artilleria, manats pel governador de Vic. Estartús va
fer avançar Orri (un home provinent de la força de Fontova) per
protegir el camí de Savalls i evitar que els soldats rodegessin
Savalls. Encara va ordenar Balust a fer el mateix. Savalls va poder
atacar i els soldats es van retirar a Torelló. Estartús es va
quedar a Besora i Savalls a Sant Quirze. Van saber de la sortida
d’Olot de la columna de Baldric de 1.700 homes i just ho van saber
de la proximitat de la columna d’Hidalgo. Els carlins de Savalls
per escapar-se es van haver de dispersar i Estartús es va poder
retirar sense problemes. L’òrgan més qualificat dels republicans
federals,
La Igualdad
del 4 d’agost del 1872 exposa: <El capdill Josep Altimiras, que
al Sallent va rebre una ferida de gravetat, va ser traslladat pels
seus a la seva masia del terme d’Olot. Diuen que a resultes de la
mateixa a mort>-. Altimires tenia el grau de coronel hi havia
participat a l’acció del Pasteral (1849), durant la Segona Guerra
Carlina o dels Matiners.
En
contra del que volia fer creure el govern a través de la premsa, al
juliol els
carlins s’havien fet molt forts. Estartús va ser rellevat de la
comandància. Se’l va ordenar que passés a Lleida, amb la força
que considerés necessària. Estartús va concloure que les Juntes
enganyaven al pretendent, i que per això els convenia un home com
Savalls, que, segons la seva opinió, no tenia escrúpols a desmentir
la realitat. El criteri d’Estartús era que els carlins estaven
mancats de mitjans per fer la guerra i que arribaven forces regulars
de fora de Catalunya a combatre’ls, i que el sistema contributiu
estava mal organitzat, per la qual cosa es convertia en un sistema de
robar en perjudici de la causa. Va decidir marxar cap a França.
El
diari república editat a Barcelona,
La Independència del
4
d’agost
de 1872 exposava
<Avui
s’han presentat set caps a Olot i entre ells un propietari ric que
anava amb la facció i crec que és de Sant Esteve d’en Bas. Es diu
que Estartús ha tornat els cavalls que havia robat als seus amos i
amb els diners de vendre els pagats ha passat a França>. Un diari
catòlic i carlí, La Regeneración del 5 d’agost del 1872
exposava: <La facció d’Estartús –abandonada pel cap- s’ha
dispersat en grups. Un d’ells, /format
per 22 carlins, s’ha presentat a indult a Olot>. Llavors estava
vigent un indult establert pel capità general Gabriel Baldric.
L’indult garantia perdó, oblit i protecció.
Per
la seva part, el pretendent Carles VII ,en una proclama feta el 16 de
juliol del 1872, s’havia compromès a restaurar els furs de la
corona d’Aragó. La proclama exposava: <Intrèpids catalans,
aragonesos i valencians. Fa un segle i mig, el meu avi Felip V va
creure esborrar es vostres furs del llibre de les franquícies de la
pàtria. El que ell us va treure com a rei, jo com a rei us ho torno,
perquè si vàreu ser hostils al fundador de la meva dinastia,
baluard sou ara del seu legítim descendent. Jo us torno els vostres
furs, perquè són mantenidor de totes les justícies i per fer-ho us
cridaré per adaptar-los a les exigències dels nostres temps>.
El
Pensamiento (revista empordanesa del dia 8 de setembre del 1872)
explica que la partida carlista d’Isern es va presentar a Beuda, on
van prendre un home de la localitat i el van afusellar sense cap mena
d’explicacions. En el mateix dia la columna va arribar a Beuda, on
els veïns els van informar que la causa de l’afusellament eren les
diferències que la víctima mantenia amb un altre veí del poble, el
qual havia fugit. Abans, el 16 de juliol s’havia presentat a Beuda
una partida carlista manada per Isern i per Barrancot. La idea era
prendre
El
Periódico para todos
del 20 de setembre del 1872: <Ja hem dit que el cap Estartús
s’havia presentat a indult. Després els seus companys, el capità
,Miquel Cambó (Barrancot), el tinent Francesc Caselles i, els sots
tinent Salvador Serra es van apoderar de l’indultat.
Potser
a les hores, en què escrivim aquestes línies hagi estat mort pels
seus propis amics els cap carlista Estartús. Saben els nostres
lectors que es va presentar a indult a Olot al capdavant dels seus.
Sembla que ja indultat es va retirar a viure en una casa de la seva
propietat, situada al terme de Sant Privat d’en Bas i que a pesar
d’haver estat avisat per diferents conductes del fet que carlistes
coreligionaris i que encara sostenen la guerra civil als nostres
camps –l’acusaven de traïdor, d’haver-se venut als liberals i
d’altres calúmnies per l’estil- el volien afusellar, no va voler
moure’s de casa. Es pensava que eren mentides. Els fets han
confirmat que eren veritats. En arribar els rumors al coneixement
d’un amic nostre, que també ho és del cap, va marxar a convèncer
Estartús del perill que corria. Li va oferir anar a viure a casa
seva, a Girona, on hauria pogut viure descansat fins que les
circumstàncies canviessin. Estartús no el va creure i es va mostrar
molt afectat pel que ell considerava calumnies.
Quan
l’amic de Girona sortia de la casa, Estartús va veure, amb
sorpresa, que arribaven un gran nombre de carlistes armats i a pesar
de les seves protestes no va poder evitar que se l’emportessin. Tot
i això, va aconseguir ofegar els crits de mori el traïdor dels
primers moments>. Després del segrest, Estartús va ser sotmès a
un consell de guerra que el va condemnar a mort. El veterà militar
de la guerra de la Secessió dels Estats Units, Edward Kirpatrick va
formar part del tribunal amb el grau de coronel de cavalleria. Els
altres eren el capità Miquel Cambó (Barrancot), el tinent coronel,
Narcís de Comadira, el tinent, Francesc Caselles; el sots-tinent,
Salvador Serra; el tinent coronel, Josep Queralt; el tinent coronel,
Josep Conangla i el comandant Antoni Ventosa (Joaquim Danés-Història
d’Olot IX). El 10 d’agost van ajornar l’afusellament perquè
una columna de 400 soldats havia entrat a Mieres. El 12 d’agost,
Narcís Comadira va entrar a la rectoria de Falgons per afusellar-lo,
però Estartús no hi era, s’havia escapat. El van buscar pels
boscos que hi ha entre Olot i Girona. Van registrar cases però no el
van trobar. Creuen que els guardians el van deixar escapar i que va
aconseguir arribar a Girona d’on va passar a França. Més tard
havia de reconèixer Alfons XII i tornar a Sant Privat on va viure
fins al 1887.
Per
la seva part, Francesc Savalls es va quedar com a cap principal de
les forces carlines de la Catalunya del Nord-Est. Savalls es va
dedicar a organitzar un exercit a Mieres i la rodalia de Santa Pau.
Per tal d’aconseguir fons per calçar i armar els voluntaris. Va
organitzar incursions als pobles i viles de la Garrotxa i de
l’Empordà per fer pagar contribucions als ajuntaments i a la gent
amb possibles que no era partidària dels carlins. Amb els diners va
aconseguir desembarcar al Rosselló armes, en la seva major part
fusells adaptats al sistema de retrocàrrega Berdan
i
els moderns Remington
que
ja havien estat provats a la guerra de la Secessió dels Estats Units
i és molt probable que en la compra venda intervingués Edward
Kirpatrick. També va arribar una gran quantitat de municions per
mar. També existeixen fonts que parlem de passos d’armes per
l’Alta Garrotxa. Ben armades i uniformades, les partides carlistes
van obtenir el domini dels camins i els voluntaris de la llibertat es
van haver de refugiar als pobles.
Els
militars seguien els moviments de Savalls, però no els impedien. Per
exemple, quan Savalls atacava un poble ho feia amb 500 homes i 15
cavalls i amb les partides més petites com la de Barrancot, el
Tremendo, en Prat Vila, l’Isern i en Casademont a la vora, en grups
de 50 i 60 vigilaven els camins. Així, Savalls anul·lava, els
voluntaris de la llibertat, els guàrdia civils, els carrabiners i
els mossos d’esquadra que entre tots formaven de 30 a 40 persones
per poble petit i uns 200 en llocs com Olot o Ripoll
L’1
de setembre, Barrancot amb 40 homes va estar cinc hores a Banyoles,
on va desarmar els voluntaris de la llibertat. La
Nacion,
6 de setembre del 1872: <A conseqüència de l’acció de Vidrà,
44 persones han estat enterrades al cementiri d’Olot. Entre els
difunts hi havia 28 carlistes, un paisà i una dona i va anar a morir
a l’Empordà una comandat carlí i a Santa Coloma de Farners un
oficial de la mateixa procedència>.
Una
carta d’Olot publicada per la Esperanza del 27 de setembre del 1872
explica que la columna manada pel propi general Baldric va passar per
Olot –aproximadament pel 23 de setembre- i que en combinació amb
dues columnes més (les de Fajardo i Herrando) es va dirigir a la
frontera. Es veu que la columna de Baldric forta de 900 homes, va
divisar les forces de Savalls prop de Torelló. L’endemà Savalls
va passar el dia a Sant Joan les Fonts i la Vall de Bianya. Al
capvespre, la columna de Baldric tornava ser a Olot i a la matinada
va sortir en direcció a Riudaura, d’on feia poc havia sortit la
partida de Barrancot. A la tarda les columnes de Fajardo i Herrando
van arribar a Olot, des d’on van tornar a sortir una cap a Riudaura
i l’altra cap a Sant Esteve d’en Bas. A Olot van escoltar un
tiroteig sostingut que provenia de la part de Ripoll. Es veu que
Baldric i Savalls havien topat. Baldric va ser rebutjat pels carlins
que li van provocar 4 morts i una dotzena de ferits. Entre els morts
i havia un tinent coronel.
Entre
les forces que es van batre –segons la Esperanza- hi havia una
companyia manada per Barrancot.
Poc
després El Imparcial informava que el tinent coronel de Reus, Manuel
Torres, el tinent de Reus, Dioniso Rodríguez i el tinent del batalló
de caçadors de Madrid Luís Herrero. Savalls es va retirar en
direcció a la frontera i en passar per Puigcerdà va demanar la
rendició de la vila. Puigcerdà defensada per voluntaris i
carabiners va rebutjar la rendició. Per tal de fer saber de la
voluntat de resistir van fer tocar una orquestra com si fos festa
major i van il·luminar els carrers. Després d’esperar 18 hores un
atac, van comprovar que els carlins havien marxat. Al cap d’un dies
el govern els va donar 200 carabines ratllades que van haver de
recollir a la Seu d’Urgell. La presència dels carlins va servir
perquè l’Ajuntament potenciés les fortificacions i per comprar
municions.
El
dia 30 de setembre a Orriols, Barrancot va aturar els cotxes de
Girona a Figueres i va arrencar pals de telègraf. El 9 d’octubre,
el Xic del Sallent, Barrancot, el Tremendo i Frigola eren a
Castellfollit amb 400 homes i 14 cavalls. El dia 15, van passar per
Cervià. A primers de novembre, les partides carlistes voltaven per
l’Alt Empordà, on arrencaven pals de telègraf i cobraven
contribucions als pobles. Van estar a Pont de Molins, Biure,
Boadella, Bàscara, Albons, l’Escalà, Les Olives, Garrigoles i
Verges. El dia 19, la columna del coronel Serrano es va trobar amb
els carlins a Beuda. La columna tenia 350 soldats i estava proveïda
d’artilleria de muntanya. Es va entaular un combat de 2 hores. La
Convicción del 25 de novembre explica: <El dia 19 al matí érem
a Olot i vàrem saber que els carlins havien passat per Castellfollit
i es dirigien a Tortellà. Ens vàrem dirigir a Tortellà, on vàrem
saber que els carlins s’havien dirigit a Beuda>.
El
carlins es van posicionar a les muntanyes que envolten Beuda i dins
de les cases del camí. Dominadors de totes les altures, els carlins
van obrir foc. <Nosaltres [els militars] només vàrem poder
entrar a un bosc. Des del bosc, l’artilleria va disparar cap a les
cases. Tot i el foc d’artilleria, ens vàrem haver der retirar cap
al poble i posar els canons dins de l’església. El capellà no era
a l’església, perquè feia temps que estava amb els carlins. La
columna va haver de marxar cap a Besalú on van poder curar els
ferits>. El
Pensamiento
de
la Nación
(24/11/1872) explica que la columna se’n va sortir força bé de la
topada gràcies a un paisà de Lladó que els va fer de guia i els va
senyalar on havien d’anar dirigits els trets dels canons.
Joaquim
Danés al volum 9 de la Història
d’Olot
relata el temor a la imminència d’un atac carlí. Van treure les
escoles de l’Hospici i les van passar al convent del Carme. Només
els escolapis van anar a una casa del Firal. L’Hospici va quedar en
tant que caserna, on els veïns van haver de portar tot el petroli
que tenien. L’alcalde d’Olot Joan Deu volia el petroli per
llançar-lo a gran distància amb bombes. Es tractava d’un
precedent del llença flames de les guerres mundials. També va
reclamar bombes d’aigua per apagar incendis dins de la ciutat.
Sobretot va aconseguir formar una companyia d’uns 300 voluntaris de
la llibertat que hauria de tenir un paper en la guerra.
La
Crónica,
6 de desembre del 1872:
<Ahir,
va ser un dia de veritable alarma pels habitants d’Olot. A 2/4 de 7
del matí, s’hi van presentar els carlistes, capitanejats per
Figueres i van ocupar diversos llocs de la vila. Sens dubte, la seva
intenció era entrar per sorpresa dins de les fortificacions, però
els que estaven dins es va van adonar de la seva presència. Va
començar un fort tiroteig que va acabar passades les cinc de la
tarda. A aquesta hora, els que estaven fortificats dins de l’església
del Tura devien estar pròxims a caure, perquè una de les portes de
l’església estava encesa i els carlins ja hi anaven a entrar quan
van rebre l’ordre de retirar-se.
Si
els carlistes haguessin continuat atacant els forts –no hi a
dubte-, que en menys de 12 hores quedaven amos de la població. Això
no obstant, va haver de retirar-se pel fet de saber que s’acostava
una columna i –en veritat- va arribar a les 11 del matí. Es diu
que durant l’atac dels carlins, Savalls va arribar a les altures de
Batet, amb nombroses forces per protegir els que ja estaven dins
d’Olot. Els carlins van entrar al casino olotí, perquè es van
pensar que era el casino liberal, perquè els ho va assegurar alguna
persona de les que sempre aprofiten les ocasions per fer mal.
Després de la guerra dels 7 anys, es va donar a aquesta vila el
títol de molt lleial per haver sostingut un setge durant uns dies
contra una expedició carlista.
Avui
em figuro llegir a les columnes de La
Crònica:
“Heroica defensa de la vila d’Olot per uns quants valents
liberals”. S’hauria d’afegir a aquesta vila el títol de
lleialíssima. Confio haver llegit la correspondència de la
Crónica
per citar fets de valor dels heroics i nobles soldats carlistes, com
per desmentir quantes mentides inventin els liberals de tots colors
que hi ha a la població.
Fa
quatre o cinc dies, van fer córrer la veu que el cap carlí Tremendo
havia caigut presoner amb deu o dotze més en una acció haguda amb
Cabrinetty. Afegien que viatgers arribats de Girona havien vist
arribar l’anomenat cap ferit amb grans demostracions d’alegria i
és un dels que més males estones ha fet passar als liberals d’Olot.
Poden figurar-se que els compatricis s’emportarien un desengany si
sabessin que el Tremendo està sa i estalvi i amb moltes ganes de
batres per la noble causa que defensa>.
La
Esperanza (desembre
del 1872), una altra versió de l’atac carlí a a Olot
Senyor
director de La
Esperanza
Molt
senyor meu,
Absent
d’aquesta durant uns dies no vaig poder presenciar la invasió
carlista de dia 5 d’aquest mes, però crec que els liberals en
donaran una relació falsa i apassionada, Crec estar en el cas
d’explicar els fets ocorreguts amb tota la veritat. A la matinada
d’aquest dia van penetrar els carlins per diferents punts i es van
col·locar a les cases properes a l’església parroquial i la del
Tura i el convent del Carme. Aquests llos estaven ben fortificats i
ocupats pels liberals i van ser els més atacats,
L’atac
va durar tot el dia fins a mitja nit, quan els carlistes es van
retirar. Va ser quan els soldats i els carrabiners que defensaven
l’església del Tura havien parat de fer foc i estaven propers a
rendir-se.
La
retirada va ser motivada per la notícia que s’acostaven les
columnes d’Andia i Hernando, fortes de més de 2.000 places. En
veritat, la primera va arribar el dia 6 de desembre a primera hora
del matí i la segona a la tarda. Totes dues procedien de Vic. Sense
aquesta circumstància es de creure que els liberals haurien
sucumbit.
Aquests
reclamen la victòria, perquè es graduí el mèrit de la victòria,
cal saber que els carlistes que van atacar la població eren un màxim
de 300 i els liberals, tancats a les fortificacions eren uns 200. Va
haver-hi prodigis de valor personal per part dels carlistes i alguns
liberals van manifestar també la seva valentia. Les baixes van ser
un voluntari de la llibertat mort i tres de ferits i sis carlistes
ferits, dos d’ells greus. Savalls va romandre tot el dia en una
muntanya veïna amb una força respectable, que ca part va prendre en
l’atac.
La
Epoca
(4 de gener del 1873) exposa: <Els diaris de Barcelona expliquen
que el 30 de desembre una columna va poder aixecar el setge, amb el
qual els carlins mantenien en constant desatent els habitants d’Olot.
La situació durava des del dia 26 de desembre, quan van començar a
veure’s per la zona grups de carlins, augmentats amb que deien ser
del somatent. Cada mati, els grups apareixien en determinats llocs i
cada vegada s’acostaven més a les cases de la vila. Va començar
llavors un tiroteig que a la nit encara continuava. Per tant, es
mantenien totes les cases tancades i els carabiners i els voluntaris
de la llibertat estaven en els llocs fortificats>.
La
independència
(diario Republicano Federal) del dia 14 de gener del 1873 exposa:
<Alguns propietaris de les rodalies d’Olot –després d’haver
contribuït a aixecar el somaten- van obrir una subscripció per
atendre les necessitats del mateix, l’import va ascendir a 70.000
duros. Hi va haver un propietari que va subscriure 6.000 duros. Avui
–destruït aquell boig intent- s’ha acollit a l’indult. El
mateix que el capellà d’Olot. El general Andia ha concedit
l’indult a tots>.
La
Epoca (26
de gener del 1873)
del
<L’autoritat de Catalunya es negava a armar els sometentss i
fer-los servir contra els carlins, perquè l’objecte d’aquella
força era aliè a la política. En verificar-se que Savalls i
Castells es van aprofitar de la circumstància i van dictar
disposicions vandàliques amb pena de mort per a tota persona que
vingués a ingressar a les files de l’exercit i doble quantitat a
qui redimís la seva sort amb diners. Aquestes ordres van provocar
que alguns quintos mal aconsellats fossin a engruixir les files de la
facció. Llavors Castell i Savalls van donar ordres d’armar els
sometents. El sometent a Catalunya suposa un contingent de 18.000
homes. Doncs, només 2.000 van acudir contra Olot i uns 1.500 entre
Solsona i Berga.
L’algarada
d’aquests sometents va produir un efecte admirable sota el punt de
vista militar i moral, perquè atacat Olot, va ser pres per les
nostres tropes enmig de l’entusiasme de tots els veïns, i el
resultat ha estat una explosió de sentiment liberal, que permet tots
els liberals prendre armes, sense preocupar-se d’interessos
particulars de partit per defensar només la llibertat contra
l’absolutisme.
Pel
que fa als sometents reunits entre Solsona i Berga van fugir a
l’aparició de les tropes.
Em
reconvenia el senyor general Nouvilas per no haver acceptat el seu
consell i haver desarmat els voluntaris i armat la Milícia Nacional.
Quan jo parlo amb els voluntaris no veig més que defensors de la
llibertat, i no comprenc com la senyoria insisteix en la formació de
la Milícia Nacional. Jo l’accepto a Catalunya, com en d’altres
parts, però no veig diferència entre la milícia que hi ha i que la
seva senyora vol que es formi d’acord amb la llei>.
El
30 de desembre del 1872, l’infant Alfons de Borbó va escriure al
seu germà i pretendent Carles VII que havia entrat a Espanya a
través dels canals de la Muga. Per aquell temps va traspassar la
frontera pels canals de la Muga l’infant, Alfons i la seva dona la
infanta Maria de les Neus de Braganza. L’objectiu de l’infant,
que havia estat nomenat general en cap dels carlins a Catalunya, era
el d’aturar o de veure personalment el creixent poder de Savalls
dins el carlisme gironí. EL fracàs de Savalls en el seu intent
d’ocupar Olot va fer que la parella romangué dies amagades en
masies de l’Alta Garrotxa.
Capítol
4
Arriben
els infants Alfons de Borbó i Maria de les Neus de Braganza
En
aquest capítol continua la pujança dels carlins que es troben
reforçats per l’arribada dels infants Alfons de Borbó i Maria de
les Neus de Braganza. Els diaris expliquen les vicissituds del setge
d’Olot i la mobilització del sometent per part dels carlins. El
sometent era la gent dels pobles que estava armada per donar suport a
les forces d’ordre en situacions extremes. El sometent servia
sobretot en casos de cerca de fugitius, per prevenir robatoris i per
lluitar contra els lladres.
Els
varen mobilitzar per donar força a un aixecament general que havia
de coincidir amb l’arribada dels infants. Els sometents de la
Garrotxa van a atacar Olot el 26 de desembre però amb poca
efectivitat i van ser dispersats per una columna de l’exercit.
La
independència,
un diari Republicà Federal, del dia 14 de gener del 1873 exposava: <
Després d’haver contribuït a aixecar el sometent, alguns
propietaris de les rodalies d’Olot van obrir una subscripció per
atendre les necessitats del mateix, el somatent, i l’import va
ascendir a 70.000 duros. Hi va haver un propietari que va subscriure
6.000 duros. Destruït aquell boig intent, avui, s’ha acollit a
l’indult, el mateixa fet el capellà d’Olot. El general Andia
ha concedit l’indult a tot dos, el capellà i el propietari>.
La
Epoca era
un
diari
monàrquic i conservador de tendència liberal conservadora.
El
26 de gener del 1873
exposava:
<L’autoritat de Catalunya es negava a armar els sometents i
fer-los servir contra els carlins perquè l’objecte d’aquella
força era aliè a la política. En verificar-se que Savalls i
Castells es van aprofitar de la circumstància i van dictar
disposicions vandàliques amb pena de mort per a tota persona que
vingués a ingressar a les files de l’exercit i doble quantitat a
qui redimís la seva sort amb diners. Aquestes ordres van provocar
que alguns quintos mal aconsellats fossin a engruixir les files de la
facció. Llavors Castell i Savalls van donar ordres d’armar els
sometents>. El sometent a Catalunya suposava un contingent de
18.000 homes. Doncs, només 2.000 van acudir contra. L’algarada
d’aquests sometents va produir un efecte admirable sota el punt de
vista militar i moral, perquè un cop atacat Olot, va ser pres pels
militars liberals enmig de l’entusiasme de tots els veïns, i el
resultat final va ser una explosió de sentiment liberal>
El
30 de desembre del 1872, l’infant Alfons de Borbó va escriure al
seu germà i pretendent Carles VII que havia entrat a Espanya a
través dels canals de la Muga. Havia arribat amb la seva jove dona
la infanta Maria de les Neus de Braganza. L’infant havia estat
nomenat general en cap dels carlins a Catalunya i tenia l’objectiu
de veure en persona el creixent poder de Savalls dins el carlisme
gironí. El fracàs de Savalls en el seu intent d’ocupar Olot i les
poques ganes de Savalls de trobar-los van fer que la parella
romangués dies amagada en masies de l’Alta Garrotxa
La
nit del 8 de gener de 1873, els infants es van trobar amb Savalls al
santuari de Santa Maria de Finestres. En aquest lloc, Savalls va
comunicar a l'infant que no acceptava el general, Antonio Larramendi,
com a cap d'estat major. A les seves memòries, la infanta Maria de
les Neus va escriure: <El meu marit em va presentar Savalls, amb
el qual em vaig mostrar molt amable i vam parlar estona. No vaig
dissimular la meva amabilitat perquè pensava que aquell cap valia
més del que semblava>. Maria de les Neus també va conèixer el
coronel, Cortazar, cunyat de Savalls i el seu fill Joan Savalls,
conegut com a Juanitu.
Tot
i que, amb reticències, l'infant Alfons va acceptar el que va
demanar Savalls, aquest darrer va fer tota la campanya, acceptant la
presència dels infants, però sempre fent el que li semblava a ell.
Un
cop acabada l'entrevista, Savalls i els seus homes van abandonar el
santuari, mentre que els infants van tornar a can Batlle, una
pairalia del Sallent, al terme de Santa Pau, on els van avisar que
s’acostava una columna, comandada pel general Josep Cabrinetty, un
home que mes tard intentaria capturar, sense èxit, la infanta. La
columna havia sortit d'Olot, havia pernoctat a Santa Pau i anava cap
a Banyoles. Eren uns cinc-cents homes ben armats amb suport
d'artilleria de muntanya. La columna avançava a pas de càrrega, amb
tota la precaució que requeria travessar un territori hostil.
La
mestressa de can Batlle va vestir de pagesa la infanta i li va donar
un tros de pa que Maria de les Neus es va posar a la butxaca. Els
infants van sortir de la casa per anar-se a amagar al bosc des d’on
van veure com la columna sortia de Santa Pau. A les seves memòries,
la infanta va recordar: <Acompanyaven la infanteria, algunes peces
d’artilleria i no gaires cavalls per davant avançaven dues
avantguardes de reconeixement>
Pel
camí els infants van sentir trets i es van situar en un lloc alçat
des del qual poder veure els combats. D'alguna manera, Cabrinetty va
endevinar les intencions dels carlins i va apostar els seus homes al
costats del camí. El carlins comptaven que la columna encara estava
allunyada i van caure en el parany. De sobte, van rebre una
descàrrega de fuselleria que els va provocar moltes baixes i va
deixar ferit de mort el coronel, Frigola.
Amb
els enemics amos de la situació, els carlins no van poder auxiliar
el coronel caigut que va quedar en poder dels soldats fins que es va
morir. Ja cadàver i completament despullat el van carregar sobre una
mula i el van portar a Mieres, en aquell moment sense carlins. Al
capvespre el van enterrar i, més tard, van seguir el seu camí cap a
Banyoles. Els supervivents de l'emboscada van replegar-se a la falda
de Finestres, on hi havia el general Savalls (GRABOLOSA, Ramon.
Carlins
i
liberals. La
darrera guerra carlina a Catalunya. Ed. Aedos 1971). .
Benito
Pérez Galdós als seus Episodios
Nacionales
va definir la infanta: <Era baixa, flaca i rossa, d’ulls blaus.
Portava boina vermella amb borla d’or, vestit negre d’amazona,
botes de xarol, un petit fuet que li servia de bastó de comandament
i un revòlver a la cintura. Tenia 20 anys i els voluntaris carlins
la veien com una deessa vivent. Els parlava amb accent portuguès,
cosa que li donava una aparença de noia catalana. Feia un any que
s’havia casat amb Alfons Carles de Borbó al castell de
Kleinheubach (Baviera). Alfons Carles de Borbó era el segon fill del
pretendent carlista Joan, segon fill de Carles Maria Isidre (primer
pretendent) i l’arxiduquessa Maria Beatriu d’Àustria Este, filla
del duc de Mòdena. Era el germà petit del pretendent Carles.
Alfons
Carles de Borbó havia viscut gran part dels seus 23 anys a Mòdena,
fins que l’exercit de la Unificació Italiana va obligar els ducs a
refugiar-se a Viena. La seva idea era ajuntar l’exercit català amb
el del centre i apoderar-se d’Aragó i Castella. De rostre estret i
sever amb faccions agradables i mirada d’interrogació, duia una
gran barba. La seva presència donava a les tropes carlines la
confiança d’estar compromeses a una empresa d’abast estatal.
Alfons
Carles de Borbó va assumir la Comandància de Catalunya. Rafel
Tristany es va fer càrrec de les províncies de Tarrragona i Lleida.
Els Tristany comptaven amb lleialtats molt sòlides a les terres de
ponent. Això no obstant, quan calia pujaven a la Catalunya central i
nord.
A
partir de l’arribada dels infants, els carlins de Girona van
prendre més el caràcter d’un exercit regular. Fins i tot tenien
el batalló de Zuaus Pontifics. Creat per l’Holandès Ignace Wils.
En deien batalló però no passaven d’una companyia de 100 homes.
Eren veterans italians, francesos i irlandesos que havien participat
en les Guerres d’Unificació Italiana. Vestien a la manera
oriental. Era una moda que van aprendre dels francesos que uns anys
abans havien conquerit Algèria
Entre
els zuaus pontificis esdevinguts zuaus carlistes destacava el propi
infant Alfons de Borbó, el jove sergent irlandès O’Bryan, August
Wils, el germà d’Ignasi Wills (mort a la presa d’Igualada) i
molts d’altres. Com a zuau garrotxí va destacar el tinent, Miquel
Verdaguer Vila de Mieres que va morir en combat a Vic. Alfons de
Borbó era el cap del batalló i de fet els zuaus venien a ser com la
seva guàrdia personal.
Al
cap d’uns dies els infants van poder arribar a les Preses, on
Savalls els va preparar una gran rebuda que va ser descrita per la
infanta: <Ens va rebre en Savalls amb part de les forces de la
província, el clergat, les autoritats del poble i quasi tots els
seus habitants. Vàrem tenir una missa militar a l’església perquè
era diumenge. Jo estava preocupada amb el dubte de si havia de
posar-me la boina o treure-me-la –va resoldre que com era dona la
podia dur posada- . Després de la missa ens vàrem posar tots en
marxa. Gaudíem d’anar amb les nostres tropes! Els soldats cantaven
i s’alegraven de la nostra companyia>. Van arribar a Vidrà de
nit i l’endemà van anar a Sant Quirze de Besora, on Savalls va
presentar els infants al gruix de forces carlistes. A Sant Quirze, el
general Castells que havia estat díscol es va comprometre a fer el
que ordenés l’infant Alfons i a comportar-se amb el general
Larramendi. Al general Larramendi no el volien perquè havia estat a
l’exercit liberal i s’havia passat.
Els
carlins van aconseguir fabricar un canó. Abans jo ho havien fet al
País Basc. En la primera guerra carlina Tomàs de Zumalacàrregui va
fer fondre totes les peroles que va trobar per fabricar canons. Van
encarregar el canó a l’esqueller de Sant Pere de Torelló, el qual
va aconseguir fondre’l. Un cop el va haver fet, el van envoltar de
palla i el van fer arribar a Vidrà (Oriol Junqueras-La carlinada a
la vall de Ges).
La
infanta va explicar: <Ens va arribar un canonet. Tots l’havíem
saludat amb entusiasme i va ser batejat amb el nom de la xocolatera.
Constituïa la nostra única artilleria i ufanosos de tenir-la vàrem
marxar amb ella a l’assalt de Ripoll>.
La
peça va entrar en acció a Ripoll. Llavors Ripoll era una plaça amb
poques defenses i els carlins van aconseguir entrar-hi. El paper del
canó segons els autors va tenir poca, cap o molta transcendència.
Un cop van haver fet el que van voler, els carlins van marxar de
Ripoll en direcció a Campdevànol. Els perseguia el cap de la
guarnició d’Olot, el coronel Arsenio Martínez Camps que no devia
ni sospitar el paper que tindria en la història d’Espanya i en la
fi de la carlinada. A Campdevànol, Savalls va afusellar 50 dels que
havien defensat l’església de Sant Eudald de Ripoll. El motiu de
l’afusellament va ser que havien anunciat rendició i quan els
carlins confiats s’havien acostat, els havien disparat. Després
d’un combat a Campdevànol, els infants van romandre uns dies en
una casa de Ripoll. La infanta va escriure: <Vàrem estar molt ben
allotjats a Ripoll a la casa del matrimoni Bodellà. Era una casa
confortable i moderna. La senyora era coneguda com la rossa de
Ripoll. Era molt bonica amb una esplèndida cabellera i un preciós
cutis. Em van dir que tenia 28 anys i em va fer estrany que a aquesta
edat encara es pogués ser tan bonica>.
La
presència de l’infant Alfons va endurir la disciplina entre les
tropes. Els carlins es comportaven com un exèrcit regular. Això no
obstant la guerra augmentava en duresa, crueltat i víctimes.
Després
de Ripoll els carlins es van proposar ocupar Berga. Era una ciutat
fortificada i una peça clau pel control del Pirineu. Segons el diari
carlí la
Esperanza
de l’1 d’abril, El 27 de març de 1873, els carlins van
rebentar cases i es van endinsar dins de Berga. A l’interior van
trobar molt poca resistència, però va haver-hi una lluita, en la
qual va resultar ferit greu el cabdill Cadiraire. Els carlins eren
2.000 i la vila estava defensada per 170 soldats repartits en 2
companyies i els voluntaris del poble. Es van apoderar de l’armament
de les 2 companyies de l’exercit que hi havia i del dels voluntaris
de la llibertat: 500 fusells Remington, 8.500 fusells Berdan, 1.400
carabines i 60.000 cartoigs. Pocs dies després d’haver entrat, van
marxar amb de 150 a 200 presoners i 3 carros carregats de municions.
De
l’entrada a Berga, la infanta va escriure: <Quan vàrem entrar,
l’aspecte era lúgubre i el pas amb els cavalls molt difícil. Per
damunt de les barricades mig destruïdes de portals portes i fustes i
d’altres runes que cobrien el terra i en part cremaven>.
Poc
després de l’entrada a la vila, els infants van saber que Savalls
havia manat afusellar 60 voluntaris de la llibertat que s’havien
rendit sota la paraula de clemència de l’infant Alfons. Per
compensar la barbaritat, l’infant va decidir alliberar tots els
soldats presoners i encara donar-los un duro. La infanta va explicar
que la major part dels presoners van refusar el duro i es van afegir
als carlins amb les armes i l’equipament que conservaven. És a
dir, s’havien rendit i els carlins no els havien pres les armes. La
victòria de Berga va ser una de les victòries més importats de la
guerra pel caràcter simbòlic de la ciutat i per ser capital d’una
comarca amb un ampli suport al carlisme. Això no obstant, en aquell
moment, no tenien capacitat per retenir-la i van marxar.
Capítol 5
Puigcerdà
resisteix
El
febrer del 1873 el rei Amadeu I va abdicar. L’11 de febrer del
1873, el Congrés i el Senat van aprovar la I República. Era un
règim que tindria dos caires el federalista i l’unitari. El
republicanisme estava dividit entre els que volien una República
unitària (un únic govern per a tot el país) i els que desitjaven
la República federal (estats autònoms que es posen d'acord per a
crear un Estat de rang superior). Des de febrer fins al juny la
presidència va recaure sobre Estanislau Figueras, home al qual
donaven suport els unitaris. Al juny les Corts Constituents van
nomenar Francesc Pi i Margall, un republicà federal que només va
governar un mes: el van substituir per Nicolás Salmeron , també
federal. Però el darrer president Emilio Castelar era unitari. La
República va ser vista pels carlins com una oportunitat de guanyar
la guerra.,
El 2
d’abril del 1873, el govern de la república va fer una crida que
anunciava la creació de voluntaris de la república. La paga era de
2 pessetes diàries. Molts obrers de les fàbriques en crisi es van
apuntar als cossos que ja existien de voluntaris de la llibertat o
d’altres de nova creació. Els carlins denominaven com a sipais els
voluntaris de la llibertat. Sipai significa soldat nadiu enrolat en
l’exercit d’una potencia estrangera. Quan els agafaven presoners
els solien executar i els voluntaris de la llibertat cap al final
també executaven els carlins. Cal dir que els voluntaris carlins
també cobraven un salari similar al dels voluntaris de la llibertat
i en ocasions es van rebel·lar per falta de paga.
El 9
d’abril, els carlins manats per Savalls es van acostar a Puigcerdà.
Estava defensada per 107 militars i 270 voluntaris del poble. Els
voluntaris estaven armats amb carrabines proporcionades per la
guarnició de la Seu d’Urgell l’any anterior i l’Ajuntament
tenia 2 canons que van aconseguir amb una subscripció popular. A
més, s’havien passat un any reforçant les defenses.
El
12 d’abril del 1873, el diari de Madrid La
Esperanza
va publicar una descripció de la força carlista del nord de
Catalunya. Era la capçalera més important de la premsa catòlica i
monàrquica i estava considerada un òrgan oficiós del carlisme. Va
exposar: <Tots van uniformats i són gent d’entre 20 i 40 anys,
robusta forta i de bona aparença. Porten una companyia d’uns 100
homes de zuaus del Papa, en la seva major part francesos i italians.
Entre ells hi ha un tinent natural de Vilassar. Entre la infanteria
hi ha una companyia de noiets mes tremenda que les altres, a la qual
denominen el requetè. Els trabucaires van barrejats amb la
infanteria. En tot cas, tos son molt disciplinats. El general Savalls
porta un nombrós i brillant estat major amb una escorta de 80
llancers d’aspecte imponent. Tenen 2 peces de muntanya de bronze
del sistema antic i un tren de bombes de fàbrica. Entre ells el
gran home és Savalls però Huguet també té molta reputació. Quan
arriben a una població el poble en massa els va a rebre acompanyat
de totes les autoritats i sobretot dels capellans. Fan volar les
campanes i un gran tiberi. Després del menjar té lloc una gran
cerimònia de besar les mans en senyal de respecte, a la qual
acudeixen tots els habitants>
Els
veïns de Puigcerdà no estaven disposats a fer el besamans.
Puigcerdà era l’exemple de la resistència al carlisme entre els
pobles de la muntanya. El diari liberal progressista La
Nación
del 3 de gener de 1873 exposava: <se’ns diu que molts pobles de
l’alta muntanyà de Catalunya tenen la intenció d’armar-se i
seguir l’exemple de Puigcerdà on els carlins no han pogut entrar
mai a pesar dels esforços que han fet en diferents ocasions>.
Encara
de fosc a la matinada del 10 d’abril dia de Dijous Sant, les
campanes de Puigcerdà van tocar a sometent i els soldats van fer
tocs d’alerta amb les cornetes. La infanta Maria de les Neus de
Braganza ho va explicar: <Vàrem sentir tocar diana, després una
oració i altre vegada diana. Mentre tenien lloc els tocs, estàvem
aturats a la carretera i es va manar l’atac per diferents llocs al
primer batalló de Girona amb el seu cap Manel Puigvert. Havien
d'avançar-se en guerrilles per les hortes i ocupar les primeres
cases. Ben aviat, vàrem veure que els tocs s’havien d’interpretar
d’una altra manera i tot seguit la campana del sometent va cridar a
les armes i de seguida van trencar el foc contra nosaltres.
Teníem
700 homes i la força de la guarnició no passava de 400 però la
majoria dels habitants estaven armats i fins les dones van agafar
revòlvers per disparar contra els carlins>.
A
l’altra banda dels murs, mentre s’escampava el dia, els defensors
podien veure com tres columnes de carlins s’acostaven a la vila.
Quan es van apropar a les muralles, els defensors van disparar i va
començar un cruent combat. Els carlins llençaven petroli encès
contra els murs.
La
infanta recordava: <Els carlins avançaven al descobert en molts
llocs, mentre que en d’altres es trobaven sota una pluja de bales,
pedres i aigua bullida que les dones buidaven des de les finestres i
va haver-hi casos, en els quals els voluntaris van provar d’agafar
per la boca els fusells de les espitlleres i prendre’ls a
l’enemic. Per suposat pagaven amb la vida aquesta heroica bogeria>.
Quan
els carlins havien aconseguit esbotzar part de les defenses,
l’infant Alfons de Borbó va decidir retirar-se perquè va saber
que a través de la collada de Tosses s’acostava una força militar
des d’Olot manada pel general Josep Cabrinetty. Era el principal
perseguidor dels infants i deien que estava obsessionat en fer
presonera la infanta, cosa que hagués afectat molt la moral dels
carlins. Posar una noia jove per damunt de les tropes és molt vell i
molt catòlic. Ja ho havien fet a França amb Joana d’Arc.
L’arribada
de Cabrinetty va evitar que els carlins fossin els amos d’un bon
tros de frontera i el fracàs va ser mostrat pel govern com a exemple
del que havien de fer els pobles quan arribaven els carlins.
El
diari liberal conservador de Madrid,
El Pensamiento de la Nación
exposava: Els diaris de Barcelona rebuts avui ens porten algunes
notícies sobre l’atac de Savalls a l’heroica vila de Puigcerdà,
la qual ha corregut un perill molt més seriós del que en un
principi havíem cregut. Les notícies del setge de Puigcerdà es van
rebre a Barcelona a través de comunicats telegràfics datats a Bourg
Madame. El diari copia el següent: <Puigcerdà assetjat per 3.000
carlistes. Fort tiroteig. Dels reforços promesos res. Prendre
providències. La important plaça no comptava per a la seva defensa
més que amb el valor des seus fills i una guarnició de pocs
soldats. És d’advertir que escassejaven les municions de guerra.
Els preparatius que havien fet els carlins per apoderar-se de la
plaça eren formidables. Savalls proveït d’un comboi amb bombes i
d’altres elements que constitueixen el seu tren d’incendis va
dirigir part de les seves forces cap a la Cerdanya per formalitzar
l’atac. Ell es va quedar en una vall per donar suport a una
possible retirada dels seus o tallar el pas a les tropes que
poguessin acudir en auxili dels assetjats>.
A
finals d’abril, les forces de Savalls i les de l’infant Alfons es
van separar. Savalls va dir als infants que no s’havien de
preocupar perquè els militars el volien primer a ell però la
infanta no ho veia de la mateixa manera i no estava equivocada. La
separació de les forces es va fer a Sant Quirze de Besora. En el
comiat va haver-hi un acte militar del qual la infanta ressalta la
presència dels grans propietaris gironins que estaven compromesos
amb els carlins. Eren Josep Solà Morales d’Olot, el germans
Puigvert, Francesc Conill i Felix Oliveras. En les seves memòries,
la infanta va aclarir que un dels germans Puigvert, Bonaventura els
havia guiat en el pas de França a Espanya.
El
26 de maig, Savalls i Barrancot eren a Sant Pere de Torelló amb una
força de 400 homes. Els va atacar el regiment d’Amèrica manat pel
tinent coronel Martorell. En el combat van haver-hi 20 morts i els
carlins van haver de deixar Sant Pere.
A
primers de Juny i després d’haver voltat tot Catalunya i d’haver
sobreviscut a varis atemptats, els Infants tornaven a ser a Ripoll.
Estaven tips de ser perseguits i van decidir enfrontar-se al seu
principal perseguidor, Josep Cabrinetty. Prop de Prats de Lluçanès
l’infant Alfons va reunir els caps Marti Miret, Benet Baró,
Pasqual Cucala, Camps, Muxí, Massachs i Nasratat per atacar
Cabrinetty. Poc després va tenir lloc un fort combat. Agafats per
sorpresa, els soldats van tenir la sort de trobar unes cases on es
van poder atrinxerar a l’espera de la càrrega dels carlins. La
infanteria carlista cansada de caminar i sense menjar en tot el dia
va atacar a ¾ de 5 de la tarda amb una força sorprenent. Els
soldats de Cabrinetty i el seu ajudant Manuel Alzamora van respondre.
Quan els carlins volien dur-los a un parany, els 14 genets de
l’escorta dels infants van carregar per culpa d’un crit del cap
de la cavalleria de Lleida, mossèn Espolet. Els genets van quedar
atrapats en una fondalada i per miracle no hi van perir tots. Els
carlins van deixar 7 cavalls morts i una quants homes, entre els
quals el coronel Francisco Redondo.
El 8
de juliol de 1873, els infants van arribar a can Graell, prop
d’Alpens, el 9 de juliol se’ls va ajuntar Savalls i Camps que
estava a Gombrèn va rebre l’ordre de dirigir-se a Alpens, on ja hi
havia el coronel Vila de Prat amb el segon batalló de Barcelona.
Savalls va saber que la columna del brigadier Josep Cabrinetty havia
sortit de Prats de Lluçanès en direcció a Alpens. Era una columna
important que des de feia temps perseguia els carlins. La idea de
l’infant Alfons era deixar que la columna s’apropés al poble i
ocupar tots els turons que envolten el poble per envoltar-la.
L’operació va ser fet amb pas lleuger.
Mentre
els carlins d’Alfons i Savalls encerclaven el poble, Huguet va
entrar per la part superior fins a la plaça amb 70 homes amb la
voluntat de no fer soroll i no disparar fins a l’últim moment. Per
la seva part, l’avantguarda de la columna van entrar al poble per
la part inferior. A les 6 de la tarda va començar el foc i en poca
estona de lluita els militars es van adonar que estaven encerclats.
La part de la columna que no havia entrat al poble va girar per
sortir per una altura situada a 500 metres del poble, però s’hi
van concentrar els carlins que els envoltaven i els van fer tornar
enrere. Després, els militars es van reagrupar i van intentar sortir
pel pas de Borredà on el carlí Camps, acabat d’arribar de Gombrèn
els va tallar el pas. Va tenir lloc un fort combat que va ser
amenitzat per la música de l’orquestra del batalló de zuaus. Els
músics tocaven valsos i marxes i de tant en tant els cornetes
tocaven atac. Com que no va poder sortir per Borredà, la columna va
entrar al poble a refugiar-se a les cases buides de la part inferior
i va començar un combat casa per casa. Mentre durava el combat,
arribaven forces carlistes de tot arreu i en canvi no arribava cap
columna de l’exercit, com havia passat altres vegades. Els carlins
tenien en operacions 4 companyies del Primer de Girona, manades per
Manel Puigvert, el Primer de Barcelona amb Camps, el segon de
Barcelona del coronel Vila de Prat i encara va arribar el general
Joan Castells.
Els
soldats en inferioritat combatien sense defallir i sense saber que el
seu cap havia mort. En els moments inicial del combat al poble
Cabrinetty havia estat abatut d’un tret al coll, mentre estava
damunt del seu cavall blanc només d’entrar a la plaça. L’escena
de la mort del general va ser recreada en molts dibuixos i pintures
de l’època. Els soldats van quedar atrapats en unes poques cases a
l’espera de reforços. Ja de nit els zuaus mandats per Ignasi Wils
van poder saltar dins d’un patí i entrar a la casa principal on
van capturar els defensors. Al cap de poc van aconseguir conquerir la
resta de les cases. A les dues de la matinada, van acabar els
combats. Només es van poder escapar un comandant amb pocs soldats.
En
total van participar en el combat uns 3.000 carlins, dels quals al
final en combatien 1.050. Els carlins van fer 900 presoners, van
aconseguir 50 cavalls, dues peces d’artilleria, 42 mules, 1.200
fusells Berdan, munició i material sanitari. Els presoners van ser
traslladats a un santuari de muntanya en espera de ser canviats per
personers carlins.
Conegut
pels carlins amb les denominacions el cabrit i el diable, Josep
Cabrinetty havia nascut a Palma el 1822. Amb 14 anys, va participar
en la I Guerra Carlina, en la qual va lluitar al País Basc i a
l’Aragó. Amb el grau de capità va estar a la campanya d’Africa
del general Prim. En l’inici de la Tercera Carlinada era tinent
coronel, però aviat va ser ascendit a brigadier. Feia poc que
havia alliberat Puigcerdà. Volia fer presonera la infanta carlina
Maria de les Neus de Braganza. Deien que en volia fer xoriç per
alimentar les tropes. Quan els carlins van trobar el cadàver el van
posar en una camilla i el van dur davant de la infanta que aquell dia
duia el vestit negre d’amazona. La infanta va recordar: <La
lluna li va donar de ple sobre la cara i tenia una expressió de
ràbia inexplicable com si després de mort encara volgués expressar
l’odi que sentia per mi. Li havien tallat la boca de la màniga, la
faixa i el faixi. Van trobar que en mereixia un record d’aquell que
va jurar fer xoriç de les meves carns>.
Els
carlins van marxar d’un Alpens que desprenia l’olor agre dels
cadàvers en descomposició i van anar a Ripoll, on van rebre els
victoriosos carlins amb molta alegria. Els infants es van tornar a
allotjar a la casa dels senyors Bodellà, on van poder lliurar-se
dels polls i mudar la roba interior,
De
Ripoll van anar a Bagà on van fer presonera la guarnició que en
gran part va canviar de bàndol. De Bagà van anar a Prats de
Lluçanès, on l’infant Alfons va decidir prendre Igualada . Per
fer-ho va convocar totes les forces carlines del Principat. Igualada
defensada només per voluntaris de la llibertat no va poder resistir
l’assalt de 2.200 carlins entre ells el batalló de zuaus
pontificis. A l’assalt, va morir Ignasi Wills el comandant dels
zuaus. La infanta va escriure la mort de Wills: <El comandant dels
zuaus es va abalançar a la conquesta de la barricada amb l’abanderat
De France i alguns zuaus. En el moment d’arribar a l’obstacle va
caure l’abanderat. Ferit d’una cama, Wills va agafar la bandera i
va pujar damunt de la barricada, on el van crivellar a trets> (Mis
memorias-
Maria de les Neus de Braganza- Doña Blanca). Els infants van poder
fer una entrada solemne a Igualada, una de les localitats industrials
més importants de Catalunya.
Capitol 6
La crema de Tortellà
La crema de Tortellà
La
guerra va arribar en un moment en el qual la mort estava molt
present. Amb la derrota d’Alpens i la pèrdua d’Igualada,
l’exercit no podia controlar la muntanya. Els carlins van decidir
acabar amb els grups de voluntaris de la llibertat que controlaven
els pobles que no eren seus: Tortellà, Argelaguer, Besalú,
Castellfollit, Sant Joan les Fonts, Puigcerdà, Campdevànol,
Banyoles... Eren pobles que no volien fer el besamans a les
autoritats carlistes, ajudaven les columnes i, en alguns casos,
planejaven fortificar el nucli urbà per defensar-se de les partides
carlistes.
A
principis de juliol del 1873, l’Ajuntament d’Argelaguer va rebre
un ofici del comandament carlí que deia que podien anar a recollir
els cadàvers de les persones, el nom de les quals s’exposava al
marge del document. Deia: <Els he afusellat per ser els motors de
la fortificació del poble i els altres que no he pogut trobar els
afusellaré un altre dia>. Signava Antonio Lecumberri. Al marge de
la nota hi havia el nom del regidor Sebastià Costas.
Una
partida de carlina manada per Lecumberri s’havia presentat a
Argelaguer havia registrat vàries cases per tal de trobar els que
volien afusellar. Es tractava dels republicans Esteve Unós i
Sebastià Costas. Unós es va poder escapar però van trobar Sebastià
Costas, el qual va haver de seguir-los fins al pont de Falgueras i
allà el van assassinar per estar interessat en fortificar
Argelaguer. L’assassinat de Sebastià Costas va alterar molt els
alcaldes i regidors de la zona
Segons
el diari Carlista de Madrid La
Esperanza,
el 8
de
juliol Savalls va entrar a Sant Joan les Fonts. Buscava el cap dels
voluntaris de la llibertat, conegut com a Targarona. L’acusaven
d’haver atropellat electors a les Preses. Cam vaig explicar en el
capítol primer, en les eleccions del 1871 grups de voluntaris
republicans havien intervingut els col·legis electorals. A més, el
cap des voluntaris de Sant Joan, Targarona tenia responsabilitat en
la mort d’un noi i en les ferides a una dona en un acte del
moviment obrer a la Plaça Major de Sant Joan les Fonts. Això no
obstant, els carlins el que volien era que pagués la humiliació a
un votant de les Preses, cosa que havia suposat un ascens a
Targarona.
En
els mateixos dies, els carlins van afusellar dos voluntaris de la
llibertat de Sant Joan: Pere Masó i Fèlix Vila. A més, els carlins
van segrestar l’alcalde de Sant Joan, el paperer Miquel Torras, i
no el van alliberar fins que uns dies després la seva família va
dipositar un rescat a Lloc Alou. És molt probable que Targarona
també fos alliberat amb el pagament d’un rescat.
El
16 d’agost, Rafel i Josep Tristany van obtenir un gran triomf a
Casserres (Berguedà). Després d’evitar ponts i indrets amb forces
carlistes, una columna de soldats, manada per Alejo Cañas va arribar
al pla de Casserres i es va dirigir al poble, on es va enfrontar amb
els carlins que hi estaven fortificats. En el combat els soldats van
patir 11 morts i 80 ferits. Per la part dels carlins, Rafel Tristany
va resultar ferit d’un peu.
El
matí del 21 d’agost, els carlins manats pels infants, Alfons i
Maria de les Neus van sortir de Riudaura van passar per la vora
d’Olot i van seguir cap a Castellfollit de la Roca fins arribar a
la vista Tortellà a la tarda. Era un poble amb Voluntaris de la
Llibertat que havien castigat molt durament les partides que voltaven
per la frontera per passar armes de França. Impedien que els
carlins fossin amos i senyors del territori conegut com a Alta
Garrotxa.
La
proximitat de 2.000 carlins i dos canons prop de Tortellà va fer que
l’exèrcit concentrés tropes i voluntaris a Besalú. Els temors es
van fer realitat i el 21 d’agost els carlins estaven a la vista de
Tortellà En el diari La
Lucha
del 28 d’agost, els defensors de Tortellà van testimoniar: <A
les 4 de la tarda del dia 21, el vigilant del campanar amb una ullera
de llarga vista va descobrir els carlins a ¾ d’hora del poble i
abans d’una hora ja estàvem voltats i eren a les portes>. Els
de Tortellà eren 45 voluntaris i els varen disposar a les portes
del poble i varen tocar sometent. Va haver-hi poca resposta al
sometent i els voluntaris van decidir tancar-se dins l’església i
la caserna. Una canonada va matar el caporal dels voluntaris de
Tortellà que disparava contra els carlins que s’havien parapetat
al mas Prat.
Quan
van veure que no hi havia defenses a les portes, els carlins van
entrar i es van dirigir a l’església on s’havien concentrat els
voluntaris. Davant de l’església va tenir lloc un fort combat. Els
carlins van fer servir un canó de muntanya, però no va tenir prou
força per ensorrar la porta, ni els murs. Quan els atacants
afluixaven una mica, es trobaven que els voluntaris de Tortellà
sortien i els atacaven. Dins
de l’església hi havia, els voluntaris i algunes de les seves
dones. Entre les dones hi havia Maria Heras, muller de Sebastià
Estartús, l’home que manava els voluntaris. Maria Heras va animar
les altres dones a fer el toc de sometent i auxiliar els ferits.
Durant les 48 hores que va durar el setge, les campanes de Tortellà
van toca a sometent. Quan no feia brandar les campanes, Heras
repartia municions i a vegades ella mateixa disparava des de
l’espitllera (Carles Rahola. Breviari de Ciutadania. P, 114-115).
Per
fer rendir els de dins, el carlins van dur dones i mainada davant de
l’església, però els voluntaris
van
disparar i van alçar una bandera vermella al campanar.
Llavors,
el caps carlins els van amenaçar de cremar el poble si no
capitulaven. Davant de la manca de resposta, van establir un horari
en el qual els veïns tenien temps de recollir el que podien abans de
marxar. Tot seguit van començar a incendiar algunes cases i amb el
vent, se’ls va anar la mà i se’n van encendre més del compte.
Els
veïns van sortir de les cases, van recollir el que varen poder i van
formar una columna, camí d’Argelaguer, en el seu camí van poder
escoltar trets. Era l’alcalde republicà d’Olot, Joan Deu que amb
el seus 200 voluntaris atacava els ocupants. Els carlins van sortir
de Tortellà en flames per atacar els d’Olot que, davant de la
imposant força dels carlins, van optar per la retirada. Quan van
voler tornar a Tortellà es van trobar que estava ocupat per una
columna de l'exèrcit comandada pel coronel Julià Udasta. Provinent
de Girona, la columna va dirigir l'evacuació dels civils i –segons
la versió del govern- va intentar apagar les flames. Segons els
carlins, els soldats van veure que quedaven cases sense cremar i
van considerar que eren les dels veïns de caire carlí i les van
cremar ells. Així doncs va cremar tot. La columna d’Udasta va
trobar dins del poble els 80 homes que havien fet la defensa. Eren 44
voluntaris de Tortellà, 25 voluntaris d’Olot i el capità de
voluntaris Llobet de Vilanant amb 11 homes. El capità dels
voluntaris de Tortellà era Sebastià Estartús, el comandant
d’armes Albert Pau Estebanell i el tinent Ramon Puigblanquer
(Narcís Puigdevall i Diumé. L’incendi
de Tortellà i les seves conseqüències a Girona).
El
capellà d’Argelaguer va registrar en el llibre dels morts que prop
del mas Brugues va morir Jaume Brug de 37 anys, natural de
Garriguella, juntament amb d’altres dos. La causa de la mort va ser
segons va escriure Avellana, <l’arribada de les tropes d’atac
a Tortellà>. Els tres cadàvers van ser sepultats a Argelaguer.
(Arxiu
Municipal d’Argelaguer. Llibre d’òbits)
Udasta
va veure la situació fosca i va decidir sortir del poble per
reunir-se amb els voluntaris d'Olot. El seu objectiu era recuperar
Castellfollit que tornava estar a mans dels carlins i era sabut que
qui dominava Castellfollit ho tenia molt bé per dominar Olot i la
Garrotxa. Els soldats van deixar Tortellà, però els voluntaris del
poble es varen quedar a l’església i encara van haver d’afrontar
un altre atac dels carlins que no va reeixir. Els militars es varen
quedar a Argelaguer, on varen establir un quarter general avançat
des del qual intentaren avançar en direcció a Olot.
Els
soldats van començar a avançar en direcció a Palau de Montagut
(Sant Jaume de Llierca). Els carlins que hi havia a la zona es varen
començar a retirar. Tanmateix, en un bosc hi havia esquadrons de
cavalleria carlista que romanien en silenci. Aviat es va formar una
càrrega de cavalleria, com se’n deuen haver fet poques en un
terreny tant difícil com el de la Garrotxa. Els cavallers van
arribar a entrar en contacte amb la tropa, però segons va escriure
Marià Vayreda a Records
de la darrera carlinada,
la manca d’ensinistrament dels cavalls, que s’apartaven dels
soldats va privar els carlins d’una victòria més gran. Els
cavalls van començar a tenir problemes, amb les parets seques de les
vinyes i el terra tou dels horts i camps. Això va donar temps, al
general Udasta a replegar-se amb ordre cap a Besalú.
D’aquell
combat, Joan Avellana va haver d’escriure al llibre d’òbits
d’Argelaguer que en els dies 24 i 25 d’agost van ser portats al
cementiri d’Argelaguer tretze cadàver. Va escriure: <resultat
hagut de la batalla que va tenir lloc en el pla del poble i a la
sortida del nucli per la part de dalt. Avellana especifica que va ser
un combat molt disputat entre els carlins i les forces de l’exèrcit
republicà>.
Després
del combat, els carlins van decidir deixar l’assalt de Tortellà i
dirigir-se cap a Santa Pau. Per la seva part una gran columna de
refugiats de Tortellà va passar per Besalú, on no els van poder
atendre. La columna portava 40 ferits, dones nens i vells amb només
la roba que vestien. Els refugiats van trobar acollida al monestir,
Casa Missió de Banyoles. (Soley i Soley, Andreu. La
casa Missió de Banyoles.
Casa Missió 2005).
El
28 d'agost, Savalls va atacar Banyoles i per una estona va dominar la
localitat de l'estany.
En
aquell moment Besalú va quedar defensada pels Voluntaris de la
Llibertat, amb el suposat ajut de les guarnicions de Figueres,
Girona i Olot. Tanmateix la d’Olot prou feina tenia en la defensa
de la ciutat i les de Figueres i Girona se les veien per controlar
les patrulles carlines que assaltaven els pobles de la costa
empordanesa.
Entre
el 16 i i el 17 de setembre un comboi de 40 carretes i 80 atzembles
protegit per una columna va aconseguir entrar a Olot i dotar els
veïns de tota mena de queviures. Un cop la columna va haver marxat,
els carlins van tornar a fer el bloqueig.
Provinent
de Castellfollit de la Roca, el 22 de setembre del 1873, el tercer
batalló de Girona dels carlins, manat pel general Cortazar, va
entrar a Besalú i la va dominar durant algunes hores. La
Discusión, diari
democràtic del divendres 3 d’octubre del 1873, exposava: <Una
persona arribada de Besalú ens acaba d’informar que el diumenge
nombroses forces carlistes havien entrat a Besalú i s’havien
situat en algunes cases i al fort de Santa Maria. Al fort van posar
un canó i a l’hostal de la plaça un altre. No ens ha sabut dir
qui manava els carlins, però va veure que Barrancot, fill de Besalú,
es donava els aires de cap. Els carlins van dirigir el foc
l’artilleria contra el monestir de Sant Pere, on es refugiaven els
voluntaris de Besalú i part dels de Tortellà. No se sap si per
haver rebentat el canó que tenien a Santa Maria una de les granades
va caure a la casa que està dins de l’anomenat fort>. Els
voluntaris es van defensar i van provocar baixes als carlins. Uns
dies després el diari carlí la
Esperanza exposava:
<Les faccions que atacaven Besalú s’han dispersat per causa de
les tropes que ha enviat el general en cap. Han anat cap a Mieres,
Santa Pau i Castellfollit>. Tot seguit, els carlins van tornar a
Castellfollit, on havien consolidat el quarter general a la Garrotxa.
Per aquest temps, els infants Alfons i Maria de les Neus havien
sortit de Catalunya.
Mentre
tenien lloc forts combats pel domini de Catalunya, els carlins van
impulsar una conspiració destinada a posar tota la Guàrdia Civil
del Principat sota les seves banderes. El coronel, Gaietà Feixa
(1812-1898) s’havia compromès a passar-se amb totes les seves
forces al bàndol carlí. El complot va fracassar, perquè els
comandaments mitjans carlins no es van fiar del coronel. Al final,
Feixa es va passar al bàndol carlí només acompanyat del seu fill,
capità, i d’alguns oficials.
El
general Savalls tenia un conveni amb la companyia del ferrocarril i
els trens circulaven en tota llibertat però es va adonar que els
republicans fortificaven l’estació de Sils i es va apoderar de
Sils.
Tot
seguit, va concentrar tropes a can Batlle del Sallent, a can Sala de
Rocacorba i can Grivé de Mieres. Es tractava de veritables casernes
on formaven la tropa, tenien els tallers on reparaven les armes, els
magatzems de roba. Sobretot, boines, guarniments, corretges i
cartutxeres. El dia 13 de novembre del 1873. Els carlins procedents
de Mieres en plena nit es van presentar davant de Banyoles. La
guàrdia va ser sorpresa i els carlins es van apoderar del barri dels
Turers i de les Rodes per una estona. En un moment del combats va
morir Josep Toribi d'Ameller. Era el lider dels republicans de
Banyoles. Era un membre d’una família liberal que havia estat
diputat a Madrid i que havia estat un dels caps de la revolució
republicana del novembre del 1869 a les comarques de Girona.
El
28 de novembre, Savalls va atacar Banyoles de veritat. Per fer-ho va
ordenar Huguet que amb el primer i segon batallons de Girona
bloquegés la carretera de Girona a Riudellots de la Creu, on va
tenir lloc un combat que va durar 6 hores. La guarnició de Girona en
veure’s en perill de quedar atrapada com havia passat a Alpens es
va retirar. Sense oposició, els carlins es van apoderar de Banyoles
i dels pobles de la rodalia. Llavors els carlins van aconseguir
encerclar Girona i formar un bloqueig similar al que durant molt de
temps van mantenir sobre Olot.
El 5
de desembre de 1873, Miquel Cambó, el carlí conegut com a
Barrancot, va morir de malaltia a Campdevànol. Miquel Cambó va ser
un dels personatges més recordats de la darrera carlinada. Hi va
contribuir la descripció que en va fer Marìà Vayreda en els seus
Records
de la darrera carlinada.
Pel
desembre del 1873, Savalls va tornar atacar Olot. Dins d’Olot,
l’alcalde Joan Deu va armar tots els homes de 18 fins a 40 anys.
Creguts que les victòries hauríem atemorit els olotins, els carlins
van atacar i els republicans d’Olot es van refugiar a l’Hospici,
Sant Esteve i als forts de Montolivet i sant Francesc. En un moment
donat, els d’Olot es van adonar del fet que eren atacats amb poques
forces i van sortir dels forts. Llavors van arribar dos batallons
carlistes amb els quals els carlins van aconseguir apoderar-se del
barri de Santa Magdalena i dels carrers de Sant Miquel i Sant Bernat
i van establir un setge. Savalls va marxar a Riudaura, on va establir
el quarter general i només va deixar un batalló perquè sostingués
el setge. L’encarregat del setge, Sabater tenia l’ordre de
mantenir els seus soldats amb els diners que havien de pagar els
olotins com a càstig d’haver fet pagar les fortificacions als
veïns carlins. Sabater va armar els sometents que va poder i entre
ells i els voluntaris que tenia va canviar el setge per un bloqueig.
A la pràctica, el bloqueig era que quan un veí d’Olot sortia de
la vila en un lloc o altre del camí es trobava amb una patrulla de
carlins que li demanava explicacions i, segons com, li cobrava per
passar. De tota manera, era molt difícil sortir d’Olot sense, en
un lloc o altre, trobar una patrulla de carlins.
Capítol
7
La
batalla del Toix
El
1874 va començar amb la fi pràctica de la I República, el 3 de
gener el general Manuel Pavia va ordenar el desallotjament del
Congrés de Diputats i els diputats no els van obeir fins que la
Guàrdia Civil els va desallotjar. Va ser el final del règim
parlamentari republicà. Pavia havia decidit lliurar el poder als
caps dels partits a excepció de carlins i republicans federals i als
capitans generals. Al final, es va formar un govern provisional de
radicals i constitucionalistes manat per Francisco Serrano. Venia a
ser una espècie de dictadura republicana perquè, si bé es va regir
un temps per la constitució del 1869, no hi havia parlament.
Mentrestant,
el 1874, els carlins del nord de Catalunya campaven al seu aire. Van
aconseguir ocupar Vic i Olot i derrotar l’exercit a la muntanya del
Toix. Van esdevenir els dominadors de tota la muntanya excepte
Puigcerdà. Savalls va arribar a tenir uns 5.000 homes a les seves
ordres i quasi tota la població posada al seu costat. Això no
obstant, els militars mantenien Girona i Figueres segures dels
carlins i els pobles de la costa es mantenien fidels a la causa del
govern de l’estat però patien incursions dels carlins.
El
gener del 1874, Rafel Tristany estava prop de Vic. Es tractava d’una
ciutat amb bisbat. El més important és que era un dels principals
centres d’intendència de l’exercit. Era una localitat molt ben
fortificada. Tenia una doble muralla amb baluards i torres i encara
tenien les entrades dels carrers tancades amb barricades i els
principals edificis eren casernes. Dins hi havia una guarnició molt
potent reforçada per uns 500 voluntaris de la llibertat. Rafel
Tristany va fer veure que atacava Manresa per dur les columnes cap al
Bages i ell va dirigir-se a Prats de Lluçanès, una localitat molt
carlista. A Prats de Lluçanès va reunir uns tres batallons, manats
per Martí Miret, el tinent coronel Querol i un del germans Galceran.
Entrada la nit, els carlins van atacar per sorpresa i quan van
començar els combats ja havien traspassat la muralla. Amb els
carlins dins del nucli urbà, va començar un combat casa per casa
fins que els defensors van quedar dins de la catedral que també va
caure.
Amb
Vic a les seves mans, els carlins van atacar Olot, on havien estat
rebutjats 3 vegades. El 8 de març, Martí Miret amb les forces de
Girona i Barcelona es va dirigir a Olot i Francesc Huguet es va
posicionar a Mieres amb els dos batallons de Girona per estar
preparat per barrar el pas de la columna que podia sortir de Girona
en auxili d’Olot. Martí Miret tenia 28 anys i ja era brigadier i
comandant general de Barcelona. En el moment de començar la guerra
estudiava a la Universitat de Barcelona. Va deixar els estudis per
formar una partida i alhora estudiar tàctica i organització
militar. Es va fer molt conegut per la seva capacitat a l’hora de
prendre posicions fortificades.
Francesc
Huguet era un home de 52 anys que en temps de pau es dedicava al
comerç,era sabater. En temps de guerra feia de militar carlí amb
molt efectiva. Era un home pràctic i coneixedor de les seves
limitacions manava un batalló i no volia manar més. Obeïa el que
li manava Savalls que era l’estratega i el que pensava.
Miret
va arribar a Olot amb 4 batallons i 3 companyies i el 9 de març va
atacar. El dia 11 de març, els carlins havien entrat dins d’Olot i
la guarnició i els voluntaris resistien dins dels forts: les
esglésies del Tura, Sant Esteve, l’Hospici i Sant Francesc i
Montolivet. Olot estava quasi en mans dels carlins van saber que
s’havia organitzat una columna i que ja pujava. Llavors es van
retirar i els de dins dels forts van sortir i els van atacar.
En
efecte a Girona, s’havia organitzat una columna que tenia
l’objectiu de trencar el setge. La columna que havia sortit de la
ciutat estava formada per 2.500 homes; repartits en dos batallons de
caçadors Arapiles i Barcelona; dos batallons del Regiment de Cadis i
de Navarra, un esquadró de cavalleria d’Alcántara, tres
companyies de carrabiners i 120 Voluntaris de la Llibertat. Portaven
quatre peces d’artilleria. El comandant de la tropa era el general
Eduard Nouvilas.
La
columna va arribar a Banyoles i el general Nouvilas va haver de
decidir si es dirigia a Olot per Santa Pau o per Besalú. Els carlins
disposaven d’una important concentració de tropes a la zona de
Santa Pau i Castellfollit estava molt fortificat. Nouvilas es va
reunir amb els altres comandaments de la columna i entre tots van
decidir fer camí cap a Besalú, d’on podrien arribar a Tortellà,
en mans dels Voluntaris de la Llibertat del poble. La idea era
passar per Planselloses, la serra de Palomeres i la d’Oix per
arribar a Toralles. Des d’on volien arribar al pla de Bianya i Sant
Joan les Fonts per arribar a Olot. (Julio Clavijo. Apogeu i
decadència del carlisme a Catalunya. Annals, 2015-PEHOC)
El
dia 13 de març, els militars van arribar a Argelaguer i a l’albada
del dia 14 van seguir cap a Tortellà on se’ls van ajuntar els
voluntaris del poble. Quan van estar a uns 4 quilòmetres de Tortellà
van detectar que una força carlista els seguia. En arribar a la
masia Palomeras de Santa Barbara, Nouvilas, amb els prismàtics, va
veure que a la serra de Canadell, damunt de Castellfollit i de Sant
Joan les Fonts, es concentrava una gran força carlista i sabia que
darrera tenia la força enemiga que el seguia.
Segons
les memòries del general Edward Kirkpatrick de Closeburn publicades
al llibre
Souvenirs de la dernière guerre Carliste (1872-1876),
Savalls i Huguet observaven els moviments de la columna des de la
masia de Canadell i no des de la torre de Canadell. Savalls estava
acompanyat de la seva escorta de mossos d’esquadra, la qual es van
posicionar al voltant d’un grup d’alzines. Savalls va escriure:
<En el matí del dia 14, vaig saber que l’enemic havia sortit
molt aviat de Tortellà i que, en comptes de prendre la carretera per
forçar les nostres trinxeres, va agafar l’ala dreta de Montagut
amb la creença que així podrien evitar el llaç que jo els havia
preparat>.
Huguet
va enviar el segon batalló de Barcelona a Montagut, on van contactar
amb la columna i hi va haver un intercanvi de trets. A Montagut, la
columna es va aturar i va donar temps a l’arribada de més forces
carlistes a la zona. És en aquest moment, quan Nouvilas va perdre la
superioritat numèrica. (Francisco Hernando. Recuerdos de la Guerra
Civil, 1872-1876)
Llavors,
segons Kirkpatrick de Closeburn la columna va dirigir-se a Oix. La
columna i els carlins es van tornar a trobar al serrat de l’Oliva
on va tornar a haver-hi un intercanvi de trets que va fer replegar
els carlins. Avisats amb senyals, tots els carlins de la zona de
Santa Pau i Batet es varen dirigir a través del pla de Begudà i la
falda del volcà de Rapàs a les posicions del Puig de Vivers,
Canadell i la vall de Carrera. La cavalleria es va posicionar a la
baixada de Capsec, prop de Lloc Alou per tancar el pas cap a la Canya
i Sant Joan les Fonts.
Al
migdia, la columna, força cansada, transitava com una serp per les
faldes de les muntanyes. Els soldats anaven carregats i massa
separats, en línia de dos, i la columna s’anava allargant de
manera que a mesura que avançava s’anava convertint en més
vulnerable. Els carlins per la seva part els anaven encerclant, sense
que se n’adonessin. Segons Kipkpatrick de Closeburn, els carlins es
van posicionar en línia a la cresta de la muntanya del Toix.
Abans,
els carlins havien recorregut les cases de pagès de la zona per
avisar que tanquessin el bestiar i s’estiguessin dins de les cases.
Nouvilas va decidir prendre el cim del Toix per fer-se fort en
aquella altura i respondre d’una manera ordenada i efectiva els
atacs dels carlins. Va aconseguir que l’avantguarda de la columna
prengués el Toix. Llavors la força carlista manada per Huguet va
intentar pujar al Toix des dels Emprius de Castellfollit. Això no
obstant, els dispars de l’artilleria situada a la falda del Toix
els va fer retirar. Huguet es va situar darrere del collet de
l’Oliva. En aquell moment, la resta de la columna va voler pujar al
Toix per convertir el cim del Toix en una posició inexpugnable. Com
havia de fer Custer a Llittle Big Horn (25 i 26 de juny de 1876),
Nouvilas va buscar un puig, on poder resistir l’embat d’una força
superior coneixedora del terreny que es podia amagar com volia en una
successió de pujols i valls. El problema és que els carlins li van
descobrir la intenció.
Els
soldats van baixar el puig Gavarrós de 669 metres per anar al Toix
però van quedar encaixonats en un enfondall denominat torrent de la
Fontfreda que va a parar a la riera de Camporiol. Llavors Huguet que
com sabem estava al collet de l’Oliva va pujar dalt del Puig
Gavarrós i als soldats no els va quedar alternativa que pujar al
cim de la serra del Toix per ajuntar-se amb l’avantguarda i
l’artilleria. En la pujada, la columna va quedar separada amb
grups que van ser atacats pels carlins. Va produir-se una situació
de confusió, en la qual van matar el cavall del general Nouvilas i
ferir el seu fill que era el seu ajudant de camp. Ell mateix va
escriure: <No podíem girar enrere i teníem grans dificultats per
avançar mentre que els facciosos (carlins) se’ns presentaven
protegits pels arbres i els matolls mentre que nosaltres estàvem en
terreny descobert>. Julio Clavijo. Apogeu i decadència del
carlisme a Catalunya.Annals, 2015-PEHOC). Això no obstant, des de
dalt de la serra l’artilleria protegia els grups que volien pujar
dalt i així tots plegats resistir.
El
carlí, Martí Miret va veure que prendre el Toix seria la fi de la
columna i va ordenar un atac a la baioneta, les forces d’Huguet que
estaven a Puig Gavarrós van afegir-se a l’atac i també la guàrdia
personal de Savalls que, com sabem, estava a la serra de Canadell.
L’atac va suposar que els soldats perdessin l’artilleria. El
capità Eduado Tempradó, el sergent Blas Gàmez i la major part dels
artillers van morir en aquella acció. Quan va quedar sense
artillers, el capità Eduardo Temprado va carregar ell mateix el
canó i ja ferit va inutilitzar dues peces fins que va morir igual
que el sergent Blas Gámez (Hijar, 1850-Oix, 1874) que es va mantenir
al seu costat. Ambdós van obtenir la creu de llorer de Sant Ferran.
Es tracta de la condecoració màxima del Regne d’Espanya.
Perduda
l’artilleria, la columna va quedar desprotegida i del tot
fraccionada en el camí de pujada al Toix. Cada grup intentava
obrir-se pas per no ser capturar però aviat es van trobar mancats de
munició. Entre aquests grups i havia el del general Nouvilas que
entre les 9 i les 10 de la nit va caure presoner. El general va ser
traslladat fins a Castellfollit on va trobar-se amb Savalls. Segons
les memòries de Nouvilas, a Castellfollit, Savalls es va comprometre
a garantir la vida dels presoners i dels ferits.
Gràcies
a la resistència dels artillers, un grup d’avançada format per un
centenar de soldats i un coronel va poder-se escapar cap a França.
D’altres van aprofitar la nit per escapar-se cap a Olot. Uns
dos-cents varen arribar a Olot, on varen donar la notícia. Diu que
quan van passar pel Vilar de Castellar de la Muntanya, els soldats
estaven tant assedegats que es llençaven de cap a veure l’aigua de
les galledes dels porcs. Al matí, la muntanya del Toix estava plena
de morts Els soldats morts i nus varen ser carregats amb carretes
i traslladats al cementiri de Montagut, on varen sepultar-los en una
fossa comuna. (VILAR i VERGÉS, Josep. “Històries de la Garrotxa”,
Butlletí
del Centre Excursionista d’Olot, núm 133.
P. 35). Els ferits carlins que van resistir la nit van ser
transportats a l’hospital que els carlins tenien a Castellfollit,
on en van morir uns quants. (Gaspar Guardiola. Arxiu Parroquial de
Castellfollit de la Roca. Òbits 1852-1885).
La
Discusión (diari democràtic del 24 de març del 1874) donava
notícia del desastre del Toix. Explicava l’entrada a La Manera
(França) de soldats que s’havien pogut escapar dels carlins. A la
matinada del 15 de març van passar la frontera 32 soldats i un
capità del regiment Navarra. El mateix dia a les 3 de la tarda van
entrar 174 soldats i 16 oficials, entre ells el coronel Bruno del
regiment de Cadis que havia manat l’avantguarda de la columna. En
total van poder passar a França 304 soldats, i 20 oficials.
Els
carlins varen obtenir un 150 cavalls, 2.000 fusells, 4 canons i 1.800
presoners. El preu que van pagar van ser 2 oficials i 10 voluntaris
morts i uns 50 ferits, entre els quals hi havia el coronel Miret i el
comandant Salvador Tarridas. En la batalla havien participat més de
3.000 carlins dels 4.000 que Savalls tenia preparats.
Poc
més tard l’exercit carlí, amb els presoners va travessar el poble
i la Canya en direcció a Olot. Els carlins es va passejar per
davant de les muralles de la ciutat que tantes vegades els havia
foragitat i es van dirigir a les Preses. l’alcalde, Joan Deu, no
estava a la Olot perquè quan havia sabut del cop d’estat del
general Manuel Pavia del 3 de gener del 1874 i la consegüent fi
pràctica de la Primera Republica havia decidit marxar de la
localitat.
El
cap d’Estat Major de Savalls, Sabater va convèncer el cap de la
guarnició d’Olot, el tinent coronel Damaso Alonso del fet que els
carlins que es disposaven a assaltar Olot. Ocupar Olot era difícil,
els carlins ho havien intentat dues vegades i no se n’havien
sortit. Estava Emmurallada, tenia tres forts dins: l’Hospici, Sant
Esteve i el Tura i les altures del Montsacopa i Montolivet
fortificades. Tenia en guarnició el batalló de Manila d’almenys
500 soldats, uns 200 voluntaris de la llibertat i els 200 soldats que
havien escapat del Toix. És a dir, els carlins podien pagar un preu
molt alt per la presa d’Olot.
Això
no obstant, els d’Olot no tenien esperances de rebre cap ajut en
molt de temps. El tinent coronel Damaso Alonso va decidir-se per una
rendició pactada que els carlins van acceptar. Així, la guarnició
i la resta de defensors van sortir d’Olot amb les armes, 10
cartoigs per soldat i les banderes. A més, els carlins es van
comprometre a escortar la columna amb dos parelles de cavalleria de
l’esquadró de Girona fins a Barcelona i així ho van fer.
Tot
seguit, Savalls va entrar a Olot a cavall seguit per Nouvilas, les
tropes que havien participat en la batalla del Toix i els presoners.
A més, es va apoderar del que no s’havia pogut endur la guarnició:
7 canons, 4.000 fusells i 200 cavalls. (Francisco Hernando-Recuerdos
de la Guerra Civil)
A
partir del 19 de març, Savalls va fixar el comandament carlí de
Catalunya a Olot. Amb Olot, Ripoll, Banyoles i Vic en el seu poder,
els carlins dominaven una gran part del nord est de Catalunya, en una
demostració de la seva força, dirigiren una columna cap a Besalú.
Segons
Dom. A. Séquestra, Savalls expulsà la Milícia de Besalú i va
començar a enderrocar l’abadia. J, de Mir concreta que el 19 de
març els carlins van cremar la casa de l’abadia. El mateix dia
Savalls va fer afusellar a Besalú, 26 Voluntaris de la Llibertat i 6
soldats que havia fet presoners al Toix. Savalls justificava la
sentència, amb l’argument que els presoners eren desertors
carlins
El
punt on executaren els 33 republicans en gran part de Tortellà va
ser al costat del camí que va de Besalú a Sant Ferriol, a la
sortida de la vila; sota del mas Candell. Encara ara s’hi conserva
una creu commemorativa, a la base de la qual hi ha una inscripció
que diu: <gloria
a los 33 liberales fusilados por las huestes carlistas el 19 de marzo
de 1874>.
Segons
el llibre de registres i defuncions de la parròquia de Besalú dels
33 afusellats només en van morir 27 a l’acte. Els altres cinc,
tot i quedar ferits de més o menys, gravetat foren indultats. Tres
des supervivents van ser l’italià José Marruffi, Josep Juanola de
Besalú i Rafel Estartús de Tortellà.
El
17 de març 1905 Rafel Estartus va donar testimoni de l’experiència
en el diari la Lucha de Girona. Va explicar que els voluntaris de la
llibertat de Tortellà i Besalú havien fet de guies de la columna de
Nouvilas que va acabar al Toix. En el moment del desastre, els
carlins van lligar els voluntaris supervivents i primer els van
traslladar a Castellfollit, després a les Preses i a Riudaura. De
Riudaura els van dur a Olot, on van passar una nit, i al final els
van dur a Besalú, on abans de la matinada van entrar sis capellans
al calabós per donar-los els auxilis espirituals. Després
acompanyats d’una xaranga militar els van conduir fins al camp del
Candell. Explica que l’afusellament va acabar quan el brigadier
Vilajoliu va aturar els trets.
Capítol
9
El
pacte de la Corda
A
primers de març del 1875, la columna de Cirlot va trencar les
defenses carlines de Sant Julià del Mont i va entrar per sorpresa a
Olot. La causa va ser un descuit del general Huguet, quan Savalls era
fora. Cirlot va sortir d’Olot sense haver fet gaire res i va ser
perseguit per la cavalleria carlina fins a les portes de Girona.
Poc
després de la seva marxa –a través del diari carlí el
Iris, els
olotins van saber del desembarc d’Alfons XII a Barcelona. I encara
més que l’exercit d’Arsenio Martínez Campos, format per 9.500
homes (tants com habitants tenia Olot) 440 cavalls i 16 canons
Plasencia i Krupp es dirigia a Olot per Vic. A més Savalls tenia al
seu favor el carlí Cabrera, al qual havia reconegut el nou rei,
Alfons XII.
Amb
uns 2.000 homes, Savalls va decidir esperar Martínez Campos a
l’Esquirol però només va arribar a Sant Esteve d’en Bas on va
decidir recular a Olot. Va ordenar al seu cap d’estat major, Morera
que fortifiqués el nucli d’Olot i a Huguet i Martí Miret que
defensessin les altures de la Pinya i de Montolivet. Savalls i
Antonio Lizarraga es van situar a la casa de Ventolà. Martinez
Campos va arribar a les Preses la nit del 17 de març, on es va
aturar per preparar l’atac a Olot. L’endemà al matí, els
batallons van atacar les altures de la Pinya on Huguet es defensava
amb auxilis de Martí Miret des de Montolivet. Després de rebutjar
l’enemic dues vegades, Huguet i Miret es van retirar al Ventolà (a
la muntanya de la Cantina i pro de l’Hostal del Sol) i Morera va
deixar Olot i també va anar al Ventolà. Martínez Campos va entrar
a Olot que ja no tornaria més a mans dels carlins. Així els carlins
van quedar-se al Ventola com a punta de Llança amb un canó
Plasència. Van establir el quarter general a Riudaura i dominaven
les altures dsl Grau, Montolivet, la Pinya, Sant Miquel del Mont i
les muntanyes de la Cau i Canadell a Sant Joan les Fonts
.
El
butlletí oficial carlí exposava:
<Francesc Savalls: L’enemic ha envaït la vila d’Olot i sé
que es procura recursos de la manera més clandestina sense reparar
amb els mitjans per fer-ho. Atropella els paisans, dels quals a força
d’amenaces i de falses promeses en procura treure’n el màxim
partit. Per això, encara que amb disgust, em veig precisat a
decretar que la vila d’Olot bloquejada per les forces reials. Tot
el que després de les 12 del matí entrés o sortís de l’anomenada
vila i el que introduís queviures serà passat per les armes. Se li
concedirà el temps precís per reconciliar-se. Caserna General de
Riudaura, 27 de març del 1875>.
El
21 de març, Martínez Campos va posar una bateria de canons a la
falda del Montsacopa per damunt del barri de Sant Miquel (al final de
la Ronda Sant Bernat) i va bombardejar la Cantina i Sant Miquel del
Mont. Per desallotjar la muntanya hi va enviar infanteria per Olot i
la Vall de Bianya
La
Correspondencia de España
(6 d’abril del 1875) explica: <Pel Ministeri de Guerra es
publiquen avui els comunicats de l’entrada a Olot de les forces
liberals i de la sortida verificada des d’aquest punt. Exercit i
capitania general de Catalunya -Estat major general- Secció de
campanya: Amb objecte d’allunyar els carlins que des de les
muntanyes immediates hostilitzaven la població, vaig disposar que el
brigadier José Sanz de Tejada sortís el 21 amb els caçadors de
Manila, Cuba, Llerena, 2 peces i 100 voluntaris. Van composar una
columna de 1.400 homes. La columna va sortir per darrera de Sant
Francesc en direcció a la Vall de Bianya. En aquell moment les
rondes volants (Voluntaris de la llibertat) i Manila es van separar
per pujar pel bosc de l’Esparch (altures de Sant Valentí), Sant
Andreu del Coll, fins dominar l’altura de l’ermita de Sant Miquel
del Mont.
La
resta de la columna va continuar la marxa per la Vall de Bianya, La
companyia de Cuba es va desplegar per la dreta i la Vanguardia no va
trobar resistència fins arribar a les Guixeries de Ventolà i cal
Anton. Van desallotjar l’enemic de les seves posicions i van
protegir l’artilleria des de les Feixes. La pujada de Manila que
queda descrita.
En
arribar a Lloc Alou i les altures de la Vall del Bac (situats en un
estrep de les serres que limiten la Vall per la dreta) l’enemic que
ocupava les crestes va obrir foc. Van ser contestats per l’artilleria
i per dues companyies de Cuba, protegides per unes altres dues. La
resta de la columna va continuar la marxa i va obligar l’enemic que
abandonés les seves posicions. Es va escapar per la dreta en
direcció a Riudaura i va deixar a les nostres mans la carn i els
queviures que tenia per racionar-se.
Mentrestant
el batalló de Manila, que (com havia dit) flanquejava la serra de
l’esquerra de la Vall, havia desallotjat de les seves fortes
posicions els batallons de Miret i d’Huguet, però aquest cos havia
consumit quasi totes les municions i es va trobar amb una situació
difícil, quan va ser atacat per aquests dos batallons a la baioneta.
En
aquesta disposició i per comença la retirada vaig disposar que
dues companyies de Cuba pugessin a la posició de Manila per
protegir-la, com així mateix més tard unes altres tres de la
Lleialtat que havia enviat de les que guarnien Sant Francesc. Vaig
enviar al cos dues atzembles carregades de municions.
L’obstinació,
amb la qual els de Manila van mantenir la posició a pesar de no
tenir municions va ser la causa per la qual tinguessin moltes baixes
que van embarassar la retirada. A fi, que la retirada es verifiqués
amb el més gran ordre, Tejada va manar el batalló de Llerena que
ocupés els altiplans que dominen el camí. Així –sota la seva
protecció- es van poder replegar Manila i les companyies de Cuba.
Van venir en cap la cavalleria i l’artilleria per tal de deixar-los
el camí net a la baixada, que és molt difícil.
En
deixar les altures, un batalló va córrer pel pla de la Pinya amb
ànim de tallar la retirada. Van situar la cavalleria (amb nombre de
70 cavalls) a l’Hostal de la Corda, però un cop desplegades dues
companyies de Llerena i un esquadró de cavalleria el moviment va
quedar aturat.
El
total de baixes que va tenir aquesta brigada puja a 2 oficials morts,
3 de ferits i 2 de contusionats i 10 morts i 52 ferits entre la
tropa. Es van extraviar 14 individus, dels quals només 2 són
presoners. Els altres morts o ferits, A més, hi va haver un cavall
mort i un altre de ferit.
Les
pèrdues de l’enemic són considerables. El cabdill Huguet està
ferit. 2 capitans estan morts i no es poden fixar la resta de baixes,
encara que sí se’ls han agafat 3 presoners de classe de tropa>.
Signa Arsenio Martínez Campos, ministre de Guerra, al 23 de març
del 1875>.
Quan
uns oficials de l’exèrcit van demanar per recollir un capità de
caçadors mort es van trobar amb l’ajudant de camp de Savalls,
Morera i li van dir que Martínez Campos volia parlar amb Savalls.
Savalls o va consultar amb Lizarraga i va accedir a la trobada per
la qual van designar l’Hostal de la Corda, situat dins la línia
carlista però prop d’Olot.
Una
bona estona abans de l’hora, Savalls Lizarraga i Morera i Argila
van arribar a l’hostal. Era el dia 26 març, diada de divendres
sant del 1875. Savalls muntava el cavall que va prendre a Moya al foc
de Castelló. Al migdia va arribar Martínez Campos amb el seu
seguici , El general es va disculpa del seu retard amb la llargada de
es oficis celebrats a l’església de Sant Esteve.
Savalls
va contestar amb una referència a la hipocresia liberal, Martínez
Campós va esquivar la polèmica i va portar la conversa cap a la
inanitat del fet de matar-se entre carlistes i liberals tot i ser
germans. Després va suggerir a Savalls i Lizarraga que fessin com
Cabrera que havia reconegut Alfons XII com a rei d’Espanya.
Savalls
no va respondre a les seductores paraules en tant que acaronava el
puny del sabre, en el qual hi havia una creu i a la intersecció un
cor.
El
general Antonio Lizarraga va contestar que ni ell ni Savalls serien
,mai traidors, després va fer el gest de posar la boina al cap de
Martínez Campos,. Li va dir que l’única solució seria que es
posés la boina, a la qual cosa Campos va replicar que en el seu ros
estaven les tres quartes parts de la boina però el 25% que faltava
no se la posaria mai. Amb això, va acabar l’entrevista de l’Hostal
de la Corda>.
El
quarter Reial va publicar una carta de Riudaura –datada el 27 de
març- que confirma haver-se fet una conferència entre el general
Martínez Campos i Savalls, acompanyats del seus estats majors, a
l’Hostal de la Corda, prop d’Olot. Diu que es va tractar dels
ferits i dels presoners i que el capità general de Catalunya es va
lamentar de la continuació de la guerra entre espanyols, durant
l’hora i mitja que va durar l’entrevista>.
La
Correspondencia de España del 30 d’octubre del 1875: <Abans de
donar compte de l’entusiasta recepció que ha fet aquesta vila a
qui amb justícia anomenen el seu llibertador, he d’explicar un
incident digne de ser conegut a Espanya. A mitja llegua d’aquesta
població hi ha un hostal, nomenat de la Corda (cèlebre en aquest
país per haver estat, on el general Martínez Campos va mantenir una
conferència amb Savalls. De l’entrevista –segons desitjos del
nostre general- havia de sortir la humanització de la guerra. I,
només en va sortir el convenciment que el sanguinari cabdill no
faria mai la guerra de la manera que fa tot poble civilitzat. Savalls
es va negar a renunciar al seus sistema de terror: afusellar paisans
sense judici.
En
arribar a aquell lloc, el senyor Martínez Campos va tenir la natural
curiositat de veure altre vegada l’estança, en la qual va
verificar la conferència. Em va fer pujar amb ell i certament
mereixia la pena de veure Era un rectangle de 21 peus de llarg per 28
d’amplada. Al mig hi havia una taula de pi llarga i estreta (10
quartes per 3), i a cada costat dos bancs d’igual mesura. Allà va
ser on, ambdós generals, van celebrar l’esperada conferència i
on, com si no haguessin estat enemics, Martínez Campos va acceptar
el refrigeri que Savalls li havia fet preparar. Signa, W.Gimenez
Romero.
EL
Globo, Madrid 10 d’abril del 1875: <El brigadier Arrando
participa d’Olot que són freqüents les presentacions de carlistes
a indult. Entre aquests regna un gran desànim i han manifestat de
manera ostensible que recelen de la lleialtat dels seus caps. Aquests
es miren també amb desconfiança, la qual cosa ha motivat que en la
seva majoria els hagin mogut dels cossos que manaven. De general en
cap, ha quedat Castells>.
Un
cop feta, l’entrevista de la Corda, Savalls va marxar amb la
cavalleria i el primer de Girona cap a Ripoll a acomiadar-se de
Tristany que se n’anava al País Basc i en direcció a la Seu
d’Urgell. Lizarraga va quedar-se sol damunt de les muntanyes que
envolten Olot amb només 2.000 homes. Va saber que a Olot s’havia
quedat Arrando i que Martínez Campos era a Vic des d’on volia anar
a Ripoll per encerclar els carlins que es mantenien a la rodalia
d’Olot. Abans de quedar atrapat entre dos focs, Lizarraga va
decidir marxar cap a Ripoll, on va poder eludir les forces de
Martínez Campos que arribaven per la carretera de Sant Quirze de
Besora. Després d’un intercanvia de trets, els carlins de
Lizarraga van seguir per Campdevànol i Borredà.
El
10 d’abril segons la Iberia, Savalls va arribar a la Seu d’Urgell.
El primer que va fer va ser ordenar que part de la guarnició
s’incorporés al gruix de les forces manades per Castells, perquè
a la Seu ja no hi havia tants presoners per vigilar. La guarnició va
agafar amb fredor les ordres de Savalls, el qual va constatar que hi
havia moltes desercions. Savalls va ordenar que soldats de la seva
confiança vigilessin els camins per evitar desercions. El 30 de
juliol –segons La Iberia, Savalls va arribar a Camprodon amb les
dues companyies de mossos d’esquadra de la seva escorta personal. A
Camprodon quedava l’hospital a mans dels carlins, els quals quan es
guarien solien fer camí cap a Prats de Molló i la Manera en
territori francès.
Mentrestant,
per assegurar-se que els carlins no tornarien a la rodalia d’Olot,
Martínez Campos va reforçar i fer torres de vigilància als cims de
les muntanyes entre Olot i Besalú: Montolivet (Olot), Montsacopa
(Olot), Canadell (Sant Joan les Fonts) i el Cos (Montagut).
Capitol
10
El
setge de la Seu d’Urgell i acaba la guerra
Tot
seguit, el general Martínez Campos es va posar al capdavant d’una
força de 6.000 soldats i el 22 de juliol es va plantar davant de la
Seu d’Urgell defensada per 1.300 carlins sota el comandament
d’Antonio Lizarraga. Els carlins tenien al seu favor les
fortificacions i l’artilleria que hi havia dins. Eren 1.300, perquè
era el número precís per poder afrontar un llarg setge.
El
27 de juliol, els batallons van entrar a la ciutat i els carlins es
van retirar al castell i la ciutadella. Establert el setge, els
atacants van començar a rebre subministres. Van arribar canons Krupp
que havien travessat la collada de Toses. Va començar un intercanvi
de foc d’artilleria que va durar dies. El 7 d’agost El Siglo
Futuro exposava: <El país està desconegut. Tot són
atzembles, carros, canons , capses de municions, aliments, etcètera
que van cap a la Seu d’Urgell. Els combois han hagut de lluitar
contra la duresa del camí que han fet més grans les darreres
pluges, sobretots als passos del coll de Cruells i el Coll de Llers.
Algun traginer ha patit contusions i unes quantes mules han quedat
mortes al camí o despenyades.
Dels
de les quatre de la matinada el foc de l’artilleria no ha part un
instant. Els forts també contesten. De la ciutat s’entra i es surt
lliurement, però s’ha d’anar amb precaució, perquè quan
l’enemic veu sortir algú dispara>.
El
28 de juliol , el diari La Epoca informava de l’arranjament
de camins per possibilitar l’arribada de més artilleria de setge.
Mentrestant- segons el diari-, els canons Plasencia continuaven el
bombardeig i causaven danys importants a les fortificacions. En
aquell dia – segons l’Imparcial- des de les fortaleses,
els carlins van llançar 250 bombes i obusos a la Seu d’Urgell. El
29 de juliol, el govern francès va autoritzar el pas pel seu
territori de més artilleria pel setge. El 30 de juliol, l’exercit
va entrar a la ciutat, però els carlins van conservar els forts i la
ciutadella. De Barcelona va sortir un comboi de 80 carros en
direcció al campament que assetjava les fortificacions de la Seu
d’Urgell.
El
Imparcial va publicar una carta datada al campament de la Seu
d’Urgell el dia 17 d’agost:
<Avui
he pogut recórrer una mica d’espai al votant dels forts on estan
situades les nostres bateries [les de l’exercit], però he hagut de
prendre mil precaucions. M’he hagut d’ajupir quan quedava al
descobert de manera que no donés temps els defensors dels forts a
prendre punteria. Com que havia de passar a mig tret de fusell i ells
quan veuen algú obren foc. Havia d’evitar el perill. Per sort no
m’ha passat res i he pogut recórrer el campament. Aquest es troba
distribuït de manar que les forces assetjadores poden anar d’una
part a l’altra de la línia a auxiliar qualsevol lloc que sigui
atacat. La brigada Nicolau té el seu assentament a Alàs, a quatre
quilòmetres de la plaça i pot protegir la línia que s’estén des
de Navinés fins al pujol de les Forques, llocs on tenim bateries
emplaçades. La brigada Catalán a Arla protegeix la línia des de
Navinés fins al pujol del Corb i la de Saéz de Tejada a Calviñà,
camí d’Andorra, empra tota la serra del Corb fins al Pujol de les
Forques.
Aquestes
brigades cobreixen tota la línia del setge. Hi ha retens, seccions
i 6 destacaments a tota la línia de la Seu d’Urgell a Puigcerdà,
lloc per on es comunica el general. Hi ha destacaments als pobles
d’Isòvol, Bellver, Montellà, Martinet, Ariscot i Pont de Bar i
entre els pobles hi ha parelles de cavalleria que van i vénen, donen
i prenen plecs de comunicacions.
La
ciutat està guarnida per dos batallons de les reserves d’artilleria
de peu i enginyers. La vida que en ella es fa és infernal. En la
seva majoria, les cases estan deshabitades i moltes ocupades per la
tropa i és molt difícil aconseguir una habitació. Jo he hagut de
protegir-me en un mal hostal i encara gràcies de l’amabilitat d’un
amic que m’ha cedit la meitat de la seva habitació. Dos
corresponsals anglesos s’han hagut d’hostatjar al palau del
bisbe, edifici destinat a hospital. La vida aquí seria trista i
monòtona si no l’alegrés la presència del soldat, sempre de bon
humor i si no el distraguessin les peripècies del setge. Quan més
tranquil es troba un quan passeja pels carrers o recorre els llocs
avançats, fereix l’estrany xiulet que produeix el pas d’una
bomba o d’una bala rasa encara sort que pugui escoltar-lo a temps.
El que passeja sempre s’exposa que algun projectil li exploti als
peus o que se li enfonsi a sobre alguna casa. Anit, entre les 11 i
les 12, els de la Ciutadella no volien deixar-nos en pau i ens van
enviar algunes bombes que van ocasionar danys materials de poca
importància. Pel que fa a danys personals, la metralla va ferir 3
artillers de gravetat. Abans a la tarda, ja havien disparat algunes
granades i una d’elles va destruir per complet una casa de davant
del seminari. Tanmateix a pesar del mal estat dels edificis i de la
seva construcció amb molta fustam no van causar grans mals.
El
motiu és que els millors morters que tenien els carlins se’ls va
prendre el general en cap quan va aixecar el setge de Puigcerdà i
els que els queden són de menys calibre per les bombes que tenen als
forts. A pesar d’això no es pot estar tranquil, sobretot quan s’ha
vist que disparen també amb els obusos granades esfèriques i que hi
ha alguns ferits per bala de fusell dins de la ciutat. Un oficial que
seia tranquil·lament al cafè de Patalisi va ser ferit d’una
cama. També han entrat bales a l’allotjament que té el general,
però sense ferir ningú. La casa del general –sens dubte- és la
millor de la ciutat.
Pel
que fa a les operacions del setge, he d’insistir una altra vegada
en l’atac que a la matinada d’ahir va ser objecte la bateria de
Navinés. Set batallons carlistes manats per Castells la van atacar.
La protegien tres companyes de Requena, dues d’elles dalt de la
muntanya de Navinés a l’esquena de les peces. En veure’s
atacades van sostenir el foc de davant i de dreta a esquerra.
Llavors
el capità de la bateria González Muñoz, que ja des del començament
feia un viu foc sobre la Ciutadella per dissimular que eren atacats,
va situar una bateria de canons Plasencia en una alçada a la dreta i
el capità Correa en braços la va conduir cap allà des d’on va
fer 20 dispars als carlins. Llavors el senyor Fuentes al capdavant
dels caçadors de Catalunya i de Requena va atacar de front i va
prendre les posicions als carlins. Mentrestant, el coronel Bonanza va
pujar per l’altre costat i contribuïa a les operacions.
No
romanien ocioses les forces que estaven a la dreta de les posicions
enemigues, perquè des d’un primer moment van sortir 4 companyies
d’Arapiles i la ronda de Berga que van prendre el camí de coll de
Creus. En el camí es van trobar amb els carlins ocupats en el
transport de ferits i els van dispersar. Avui han arribar persones
dels pobles de la zona i ens han dit que han trobat morts pels camins
i que hi ha molts ferits als camps i les masies.
El
total de morts, amb els 26 que van quedar davant de les trinxeres de
la bateria no baixa de 50. A la tarda, van ser recollits 2 carlins
ferits i recollits dels camps,
Després
de ser rebutjats, els carlins es van dividir en 3 grups i es di que
en cap d’ells van els presoners de Requena que ens van fer, la qual
cosa significa que o bé s’han escapat o els han afusellat.
La
penúltima nit, els soldats es van apoderar de 3 vaques i 2 bous que
un carlí conduïa des del castell a abeurar al riu Valira, que passa
per sota el fort. La guàrdia de la torre de Solsona se’ls va
llençar a sobre i els va conduir a aquesta ciutat. Aquestes cinc
vaques, amb dos bous i dos vedells, se les havien endutes quan les
tropes van arribar a les immediacions de la ciutat, la qual llavors
va ser saquejada d’una manera brutal. No van voler dir que les
robaven i van valorar ela animals amb 21 unces que van ser pagades
amb diners recollits pels pobles.
Els
carlins van escassos de personal per servir les peces. Els oficials
han de recórrer als cops de sabre per obligar per obligar-los a
acostar-se a les posicions. De nit, és quan surten a les plataformes
i de dia només quan veuen que alguna bateria de les nostres està en
silenci. Llavors s’atreveixen a disparar i després s’amaguen.
Estan
escarmentats i no és estrany, perquè de 6 oficials d’artilleria
que tenien un va morir d’un tros de metralla i un altre ha patit
l’amputació d’una cama. El primer s’anomenava Amezqueta i va
servir al cos d’artilleria. Va ser assistent del capità Arana,
mort a Balaguer. Després va pujar a caporal i sergent i després de
la dissolució del cos va ser nomenat oficial, Amezqueta va tenir
problemes perquè no va poder donar compte de la inversió d’uns
quants milers de rals i es va passar als carlins. El dia l’atac a
la muntanya del Corb i la torre de Solsona, quan totes les bateries
vomitaven foc va morir.
Ahir,
un grup de 14 carlins es va escapar cap a Andorra. Va seguir el curs
del Valira que com que passa per terreny molt accidentat és de
difícil custòdia>.
En
una altra carta donen la situació de la resta de les forces
carlistes a Catalunya: <Savalls es mou en un perímetre reduït,
amb centre a Ripoll i els pobles de la vora. De tant en tant i amb
molta cura, ocupa les carenes i posicions de Sant Quirze, Torelló i
Montesquiu. Són els seus llocs preferits per oposar-se a qualsevol
comboi que es vulgui dirigir a la Cerdanya, cap a la Seu d’Urgell.
Avui
he sabut que les faccions d’Huguet, Soques, Xic del Sallent i algun
altre estan per la part alta de l’Empordà i es mouen per
ajuntar-se amb Savalls. Creiem que els moviments són per efectuar
una operació de distracció del setge de la Seu d’Urgell.
Abans
d’ahir, les partides d’en Marià de la Coloma, Vila del Prat,
Nas-Ratat i Josepet rondaven per la part esquerra de Montserrat.
Signa-J.B. Fauró>.
El
19 d’agost El Segle Futur tornava a posar en situació: <La
guarnició carlista dels forts de la Seu no baixa dels 1.200 homes.
Són els necessaris per la defensa, perquè amb més no haurien
aconseguit cap més altre resultat que exhaurir els queviures. El
general Lizarraga i el bisbe Caixal estan entre els assetjats. Un
testimoni presencial m’ha explicat amb colors molt vius les accions
de la torre de Solsona i del pujol del Corb. La primera va ser molt
costosa per causa de les escales curtes. Sobre aquestes escales m’han
arribat molts de comentaris. Es veu que els assetjats havien previst
que els atacarien amb escales i van buidar el sòl dels fossars. Quan
els soldats van posar les escales a les parets va resultar que
quedaven curtes de manera que van quedar al fossar. Els moments que
hi van romandre van ser terribles. Això no obstant les seves baixes
van ser inferiors al que era d’esperar. No podien ser ferits sinó
per mitja d’unes llances molt llargues que els carlins treien per
les troneres, per les pedres i pel les granades de mà que els
llençaven. Els defensors carlins de la torre es van retirar cap a la
Ciutadella i com que la van trobar tancada es van internar en un
poblet que hi ha entre la Ciutadella i la Seu que s’anomena
Castellciutat,. Només deu homes, amb una temeritat, digna d’una
causa millor, es van quedar a la torre per defensar la retirada dels
altres. Mitjançant les precaucions que en aquestes situacions es
prenen, les bombes i granades de l’exercit es van dirigir a
Castellciutat (va quedar arrassat).
A
la Seu d’urgell no hi ha quasi paisans. Això no obstant, hi ha
corresponsals de diaris estrangers i entre ells un d’alemany que
presenciava atònit i amb unes ulleres de llarga vista les
operacions. “Què li sembla això?” –li va preguntar un
oficial- “Què de la bravura dels nostres soldats i de la temeritat
de l’enemic” – “Que vostès són uns bàrbars”.
Una
carta datada el 25 d’agost informava de les negociacions per la
capitulació. <S’han complert 48 hores ja des que els assetjats
van demanar l’armistici i continua encara la suspensió de les
hostilitats. L’entrevista celebrada ahir entre Antoni i el coronel
de l’Estat Major, Gamir no ha produir cap més altre resultat que
la concessió de 24 hores més perquè els rebels tinguin temps i
lloc per reflexionar i capitulin>
El
30 d’Agost, El Siglo Futuro donava compte de la rendició:
<S’acaben de signar –sis de la tarda- els preliminars de la
rendició dels forts. Queda la guarnició presonera amb honors de
guerra per la seva brillant defensa. A la Ciutadella i als altres
forts s’hi ha trobat 4 morters, 6 obusos i 16 canons llisos de 24 a
29 i d’altres calibres. Els presoners han estat 149 caps i oficials
i 877 individus de tropa, sense comptar amb els presentats des de la
suspensió del foc i 108 ferits. Que Antonio Lizarraga ha estat
autoritzat per passar a França per després constituir-se presoner a
Barcelona i a Madrid i que el bisbe ha quedat presoner, sota
paraula>.
Després
de la caiguda de la Seu d’Urgell, el pretendent Carles VII va
destituir Savalls, que es va refugiar a França i va ser substituït
per Castells. Per la seva part, Alfons XII va decretar un indult a
tots els carlins que es lliuressin a l’autoritat amb les armes.
Quan van veure que la cosa anava de veritat, molts van córrer a
lliurar-se. Els que es van presentar a cavall i amb armes van rebre
25 duros i els de peu que van lliurar el fusell van rebre’n 5. Els
retenien un dia al Govern Civil i a l’endemà els deixaven en
llibertat amb un salconduit per anar on volguessin. D’altres van
optar per traspassar la frontera i alguns van ser capturats i
executats a peu de camí pels Voluntaris de la Llibertat. El 16 de
novembre del 1875, el general Martínez Campos informava des del
quarter general de Manresa., segons va publicar el Siglo Futuro:
Tinc la satisfacció d’avançar –segons tots els comunicats
rebuts- la notícia que ja no queda cap partida en armes a Catalunya
i confio que si queda algun malfactor ocult el descobreixi el
sometent. En fer aquest comunicat, tinc en compte que tot Catalunya
està en armes contra els carlins, cosa que ha d’influir en l’ànim
de les províncies del nord. No s’ha de deixar que els carlins
continuïn enganyant els pobles, perquè si bé ara no hi ha grups de
malfactors, podrien presentar-se. Qualsevol que intenti exercir el
bandolerisme o elevar partit contra el rei serà destruït pel
sometent en el moment que aparegui.
Coneix
vostè la immensa abrupta i hostil zona que dominaven els carlins?
Els mateixos homes que amb inferioritat numèrica molt marcada van
fer les tancades d’Alpens i el Toix i que amb forces no
proporcionades a les prescripcions de la ciència es van apoderar de
Vic, Igualada, la Seu d’Urgell i Castelló d’Empúries avui han
desaparegut i ho han fet en un breu període de temps per motiu de la
disciplina de l’exèrcit. Molts dels cossos estan en operacions
entre la neu del Pirineu i els seus contraforts. Amb roba d’estiu,
caminen per senders que en ple dia cansen de vertigen i no es queixen
ni murmuren només pensen trobar l’enemic.
També
he d’informar que no he comprat cap cabdill i que aquesta vegada
solament les armes acaben la guerra. Arribada la pau, l’alegria és
immensa. Els convenis de canvi, respecte d’hospital, neutralització
de vies ferroviàries, i el fet de no haver afusellat ni desterrat
ningú han fet que la transició entre la guerra i la pau aparegui
com un fet natural i que no es divulguin odis no rancúnies entre
partits tan extrems>.
A
l’abril del 1876 encara hi havia soldats en els pobles i la guerra
encara estava present en els acords municipals, però la lluita, la
por i el perill de mort s’havien acabat. En el 1877 es van
dissoldre els cossos de voluntaris mobilitzats.
Els
carlins no havien guanyat, però la Constitució del 1876 era molt
més conservadora que la del 1869. El sufragi universal havia
desaparegut i no tornaria fins al 1890. És a dir durant 14 anys
només van tenir dret de vot la gent amb possibles acreditats. La
monarquia parlamentària d’Alfons XII reconeixia la
confessionalitat catòlica i donava llibertat d’altres creences,
però sense manifestacions públiques.
FI
